Page 222 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

Col·legi l’Assumpció de Nostra Senyora d’Elx (1939-1963)
pillat copiant-me m’hauria mort de l’espant. Fou una època en què havíem de ser feliços... Però no recorde haver eixit del Col·legi dient allò que hi has fet uns companys per a tota la vida, no..., eren companys de col·legi i no res més. No puc dir que ho vaig passar malament, però tampoc no puc dir que en tinc un record meravellós. Sí que em deixà l’orgull d’haver tingut el títol de batxiller, important per a l’època..., i una cultura.
El Col·legi no era barat, jo només podia estudiar si tenia beca. Vaig ser becària de l’Ajuntament durant tots els cursos, érem família nombrosa, quatre germanes, i possiblement per això estava becada. Les altres germanes, més joves que jo, ja no estudiaren en el Col·legi, anaren a les Jesuïtines..., a una acadèmia.
El meu iaio, Joaquín Aznar Sevilla, fou professor, però del Col·legi l’Assumpció que hi havia en el carrer Comte (on ara està la Peña Madridista), el que dirigia Pascual Urbán; mon pare, molt jove, també va ser professor en el mateix col·legi.
Per un motiu que desconec, a Elx va venir l’esquadra de mariners americana..., estarien els vaixells en el port d’Alacant, supose. Totes les xiques isquérem al carrer..., potser per l’any quaranta-set o quaranta-huit, jo era molt jove, però prou major perquè veiérem els mariners i ens agradaren. Ens donaren festa en el Col·legi perquè anàrem a rebre’ls. Anaven muntats en un autobús, recorrent la plaça de l’Ajuntament, la Corredora, pel carrer Ample..., ho recorde com un somni.
Una prova de la innocència de l’època. En casa no es parlava de res relacionat amb el sexe, això era tabú. Cada volta que a ma casa naixia una germana, ens portaven a casa d’una tia o una veïna i, quan tornaven, ja havia nascut. Un germà, que va nàixer durant la guerra, va morir, i em digueren que estava en el «limbo», perquè no l’havien batejat... Jo m’ho creia tot. Quan havia nascut una germana, mon pare i ma mare em deien: han portat una xiqueta de París, en unes golfes de la casa hi havia una caixa xicoteta, em deien que era la caixa on havien portat la germana. Jo m’ho creia..., com si ho haguera dit el Senyor. Així és que, quan vaig començar a anar al Col·legi, als deu anys, durant el primer curs vaig defendre per tot i per tot que els meus pares no m’enganyaven i els xiquets venien de París. Temps després vaig pensar: «Que ningú no se’n recorde perquè encara estaran rient-se!». El que s’hauran pogut riure de mi, vaig pensar. Crec que cap companya de la meua edat era tan innocent com jo. Vaig sentir en més d’una ocasió: «És que Lolita és més innocent que un got d’aigua», ara sé per què ho deien (riu). Sembla que m’ho creia tot. El que deia mon pare i ma mare, per a mi, anava a missa.
222