Page 35 - Institut Nacional Segona Ensenyança (1931-1939)

Institut Nacional de Segona Ensenyança d’Elx (1931-1939)
vincia tendrá un Instituto que comprenda todos los estudios generales de la segunda enseñanza». L’Institut de Segona Ensenyança d’Alacant fou creat, com recordem en altre lloc, a l’agost de 1845, l’u de novembre del mateix any s’inaugurava el primer curs.
A finals del segle XIX el nombre d’instituts per tot l’Estat espanyol era gairebé el mateix que en el període fundacional, és a dir, 59. El model educatiu liberal havia instaurat l’ensenyament mitjà, però amb un model d’elit i sexis- ta.6 El segle XX conegué el pas del batxillerat d’elit a l’ensenyament mitjà per a tothom, tot i que viurà períodes ben diferents en els quals aquest procés serà accelerat o retardat. Però, la demanda social de més places per a accedir a l’ensenyament mitjà, en termes globals, va ser ascendent durant tot el segle.
L’alumnat que estudiava als instituts era considerat oficial, mentre que els matriculats als col·legis incorporats als instituts de la província practicaven un ensenyament anomenat col·legiat o col·legiat lliure. A més estaven els centres no adscrits a cap institut que preparaven estudiants lliures. L’evolució del per- centatge de centres privats enfront del d’instituts que impartien batxillerat ha estat el reflex de la ideologia del govern de torn. Per exemple, en els últims anys del segle XIX la restauració monàrquica afavorí l’augment de l’ensenya- ment col·legiat sobre el públic.
Cinquanta anys després d’haver-se aprovat la Llei d’Instrucció Pública ─Llei de Moyano─, el nombre de centres privats sobre els quals l’Estat tenia escàs o nul control era gran; l’intrusisme en la professió d’ensenyant estava estès en abundància. Aquesta situació, denunciada reiteradament per molts dels afectats,7 portà el govern de 1902 a promoure normes correctores. En l’exposició de motius del reial decret que posarà en marxa mesures per al control dels establiments d’ensenyament no oficial s’hi llig: «se permite ejer- cer la función social más elevada y compleja, la más delicada y difícil de todas, como es la enseñanza [...] a personas que de ninguna forma ni manera ostensible han probado conocimientos ni aptitudes para llenar tan alta misión. Como si se pudiera enseñar sin saber.» Més endavant, en el mateix decret, s’explicitava que la competència del Ministeri d’Instrucció no es reduïa a l’ensenyament oficial, sinó que abastava «la enseñanza total de España». En
6. Agustín Escolano Benito, «La Educación Secundaria en España. Orígenes y Nuevos Desarrollos», en L. Carlos Duque (coord), La Enseñanza Secundaria y el Instituto Zorrilla. Cinto cincuenta años formando la sociedad de Castilla y León, IES Zorrilla, Valladolid, 2009, p. 19.
7. Vegeu les denuncies d’un mestre durant el canvi de segle XIX-XX en Maite Coves Mora, Vicent F. Soler Selva, «L’aportació pedagògica d’Àngel Llorca a la ciutat d’Elx (1889-1907)», La Rella, 19 (2006), 161-194.
36