Page 128 - La Libreta Gris - La otra crónica de Elche: 2008-2017

2.4. Una gran construcció
El 1632, el municipi emprén una gran obra d’enginyeria: la construcció del pantà, encara que la idea de construir un embassament venia de lluny: el 1589, el municipi es fixava en el model de construccions anàlogues a Tibi i Almansa.
L’aigua acumulada en el pantà rebia la denominació “d’aigua doble”, per a diferenciar- la “de l’aigua senzilla” dels propietaris, i la seua gestió corresponia al municipi, que venia els “fils” en pública subhasta, com feien els propietaris de la séquia Major. El producte servia per a pagar diverses despeses de la vila, com ara les obres de l’església de Santa Maria entre 1706 i 1743.
Cascada d’aigua en la paret del pantà
Canal de desviació construït per l’enginyer Próspero Lafarga.
No obstant això, des de la construcció de la presa van aflorar problemes d’aterrament i salinització, per la qual cosa ben prompte es va plantejar la necessitat de construir una séquia que desviara les aigües abans que entraren en l’embassament, canal que no es construirà fins al 1914.
A més, les periòdiques riuades n’afectaven l’estructura. El 1842, el pantà estava pràcticament fora d’ús i l’Ajuntament, davant la manca de recursos per a la rehabilitació, el va cedir als propietaris de las séquias Major i de Marxena.
La seua importància econòmica es va reduir sensiblement pel fet de portar aigües foranes i va entrar en una lenta decadència, tot i que roman el seu caràcter de fita en el paisatge il·licità i que, amb la xarxa de canals de reg, constituïx un importantíssim llegat del nostre patrimoni cultural hidràulic.
A més, l’embassament està inclòs en el Catàleg Valencià de Zones Humides, per la presència d’espècies d’alt interés des del punt de vista conservacionista.
Plànol del surtidor del pantà, s. XIX.
50