Page 184 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

Col·legi l’Assumpció de Nostra Senyora d’Elx (1939-1963)
lluny, i l’activitat de recordar l’han qualificat amb duresa: «recordar és mentir». L’entrevistat refereix fets del passat, reelaborats des del present, «esta posible dificultad para la investigación se convierte en riqueza porque nos permite disponer de varios relatos, según el recuerdo subjetivo del relator. No podremos, es cierto, realizar una imposible reconstrucción fiel del hecho ocurrido, pero sí un acercamiento al mismo desde diferentes subjetividades».1 D’altra banda, se’ns diu també que recordem molt poc del que visquérem en el passat i que hi apliquem una severa selecció. Malgrat tot, nosaltres deixem el veredicte final al lector, després de comparar els testimonis orals amb les dades, més fredes, que han eixit dels arxius i que configuren la primera part. D’immediat emergeix d’aquesta comparació que una part del llibre completa i reforça l’altra. Donem un exemple: si no disposàrem de les entrevistes, mai no hauríem sabut que des de la promoció que començà el 1944, i, a partir de quart curs de batxillerat, els xics i les xiques compartien aula. Aquest fet el prohibia la legislació vigent, i la directora deia en les memòries de final de curs que els xics estaven en un edifici i les xiques en un altre diferent. Això, però, no era del tot cert.
El nombre d’entrevistats ha sigut de vint-i-tres: catorze hòmens i nou dones; a més, hem parlat amb el fill de la directora, José Virgilio Colchero. El testimoni d’aquest, com és fàcil imaginar, ha sigut molt valuós, perquè ens ha ajudat a completar, entre d’altres, les raons ocultes a la documentació oficial de la creació del Col·legi. Les edats dels entrevistats estan entre setanta anys i noranta. Encara que la majoria resideix a Elx, un dels testimonis viu a València, un altre a Albacete, un altre a Granada i dos a Madrid. Els hem demanat que evoquen records de fa més de sis dècades, quan els alumnes tenien entre deu i disset anys. Crec que el lector se sorprendrà per la quantitat de noms de companys, professors i detalls que els entrevistats han sigut capaços de recordar, prova evident de l’impacte que suposà en les seues vides.
Però, per damunt de tot, la riquesa de l’aportació dels entrevistats rau en la descripció de les emocions experimentades, les amistats i les complicitats travades entre companys i companyes que, per a tots ells, duren tant com la vida. És en les gravacions de la veu dels entrevistats on han quedat enregistrades aquestes emocions: riotes, canvis en el registre de veu, apassionament en el relat, etc. Aquestes manifestacions es fan més difícils, impossible, de transcriure. Les úniques condicions que hem fixat per a triar les persones entrevistades van ser que estigueren representats els hòmens i les
1. Agulló Díaz, María del Carmen, «La voz y la palabra de los tesoros vivos: fuentes orales y recuperación del patrimonio histórico-educativo inmaterial», Educatio Siglo XXI, Vol. 28 núm. 2, 2010, p. 157-178.
184