Page 186 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

Col·legi l’Assumpció de Nostra Senyora d’Elx (1939-1963)
sobretot memorístcs», diu un altre alumne. Algun professor entenia que classificar els alumnes a l’aula segons els coneixements que tenia de la matèria podia representar un estímul. El professor «ens movia de lloc a la classe segons la qualitat de les nostres respostes», afirma una antiga alumna que, per l’entusiasme que posa en el relat, sembla que compartia el mètode aplicat pel professor.
Molts testimonis refereixen que María Teresa Vega, la professora de Geografia i Historia, feia servir metodologies diferents de la resta del professorat. El recurs del mètode socràtic i facilitar apunts, a més de recolzar les exposicions amb instrumental alié a la resta de membres del claustre, com ara un projector, marcaren la diferència entre María Teresa i els seus col·legues. Tot sense excloure la recomanació d’un llibre de text en cada curs. Tots els estudiants que han tingut aquesta professora coincideixen a assenyalar-la com la millor docent que mai no els ha donat classe durant el batxillerat. Alguns alumnes relaten haver fet servir, en estudis posteriors, materials de les seues classes. La descripció d’una alumna resumeix les coincidències en afirmacions dels estudiants sobre María Teresa Vega: «documentada i amable, activa, justa, pacient, incansable i enamorada de la seua professió fins a la mort»; un altre, «et feia aprendre jugant, jugant»; un altre diu d’aquesta professora que «ens deixà un record meravellós perquè donava la història d’una forma tan preciosa que ens quedàvem enamorats». Els testimonis s’estenen per totes les promocions a les quals impartí classe la professora, i aquesta estigué en el centre durant dues dècades. Altres professors han deixat una empremta més feble, però que serveix per a evidenciar que, en tot temps, hi trobem ensenyants que assagen maneres diferents d’apropar l’estudiant al coneixement de la matèria respectiva. «L’ensenyament era memorístic, només excepcionalment era diferent; per exemple, tinguérem un professor de Literatura que ens ensenyà a interpretar els textos, mai no ho havíem fet abans», diu un alumne.
Altres professors també reben comentaris elogiosos, com és el cas de Gonzalo Allo, que «feia les classes dinàmiques, i convertí els nostres cervells en computadores, amb l’exercici mental»; altres quedaren tan seduïts que encara apunten més alt: «era genial, tenia una ment clara per a les matemàtiques. D’este professor hem heretat metodologia i interés; per la seua influència, tots els de la meua promoció que acabàrem el batxillerat férem carreres de ciències». El testimoni següent abunda a fer singular aquest professor —no passem per alt l’edat que podia tindre l’alumne i el temps que tingué el professor—, «el millor professor que he tingut, en primer curs, fou don Gonzalo Allo, però només per tres mesos, que marxà perquè guanyà unes
186