Page 185 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

18. Testimonis orals
dones i que foren de promocions diferents, que cobriren tot el període de vida del Col·legi. Tothom, i és una de les primeres evidències que es troba el lector, fa un balanç positiu d’aquella etapa de la seua vida i del pas pel Col·legi, tot i enumerar, algun dels entrevistats, un fum de deficiències, i tractar-se d’un període de la història del país particularment fosc.
A continuació exposem determinades coincidències entre els testimonis o alguna singularitat que ajuda a reconstruir el passat, la història del Col·legi; entre cometes reproduïm afirmacions dels entrevistats. No obstant això, recomanem al lector, és clar, llegir la transcripció dels testimonis de cada un dels entrevistats i que ell mateix, el lector, se’n faça el seu propi resum que, de segur, és més ric que el que a continuació oferim. Creuar, finalment, la primera part, bastida a partir del patrimoni material: actes acadèmiques, material didàctic, memòries de final de curs, diaris, llibres de text, etc. i la segona, immaterial, que resulta d’arreplegar el testimoni oral d’antics alumnes i alguna professora, permetrà al lector fer-se una imatge més completa del Col·legi l’Assumpció i les persones que el poblaren.
Tots els entrevistats, en referir-se al professorat del Col·legi, fan servir el qualificatiu don o donya abans de pronunciar el nom, amb independència que a continuació es desfacen en lloances o glossen determinades limitacions com a docents. Sempre han repetit el nom del professor o la professora de forma respectuosa, tot i que, en alguns casos, els reconegueren més capacitats per a exercir altres professions, diferents de la d’ensenyant. Malgrat tot, entre l’alumnat, la referència al professor o professora passava pel malnom: síntesi que anomenava i descrivia amb economia de vocabulari l’ocupant de la tarima. Així, «la Coixa», «la Cono», «Tàpena», «Bomba», «el Coix», «Melmelade», «el tío Gatillo», «Eusebio Jaqueta», «el Cepet» o «el tío Macala», eren de domini públic entre els estudiants. Si hom ultrapassa l’anècdota, i uneix aquest resultat a altres pautes de conducta de l’alumnat, trobarà més analogies que no diferències entres grups d’adolescents que estan separats tres o més generacions. La diferència és més aparent que real.
Hi ha consens també, si comptem les respostes obtingudes, a afirmar que la metodologia a l’aula era expositiva per part del professorat. Aquesta exposició es completava, en general, amb un treball de memorització de continguts per part de l’estudiant. Hem escoltat recitar poesies llargues, de les quals hem transcrit alguns fragments com a exemple; la reproducció completa ocuparia diverses pàgines. «Vaig aprendre el Our Father de memòria», conta una alumna; «la metodologia es recolzava molt en la memòria de l’estudiant. Les matemàtiques i el llatí, per exemple, eren,
185