Page 187 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

18. Testimonis orals
oposicions.» Un altre professor que causà un impacte positiu entre l’alumnat va ser José Oliver Rebasa. D’aquest mestre, farmacèutic i professor de Física i Química diuen alguns alumnes: «m’encantaven les seues classes», «feia agradable la química, potser per la seua doble condició de mestre i farmacèutic»; a més, suposem que fomentava la relació cordial entre alumnat i professor, perquè el trobem acompanyant diversos grups d’excursió fora del centre. Diu altre alumne del professor Manuel Balcázar que era «bon professor, la relació entre ell i l’alumne era molt agradable».
Alguns dels entrevistats no amaguen el rebuig a la manera de treballar de determinats professors. Però, els testimonis que evidencien indiferència són els més freqüents, aquells professors que no han fet ni pols ni remolí. Era un repte substituir un professor qualificat d’excel·lent per l’alumnat, si no et lliuraves amb cos i ànima a la tasca, podies ser mereixedor d’un judici despullat de tota benvolència: «Quan marxà don Gonzalo, tinguérem a Picó, era un desastre. Donava les classes a les tres de la vesprada i s’adormia; també tinguérem en Matemàtiques un farmacèutic, molt dolent, per això arribàrem a l’examen d’Estat i no en sabíem res», digué un alumne que patí les conseqüències del canvi a la baixa. Ha sigut freqüent la resistència de determinats testimonis a relatar les limitacions d’alguns professors a l’aula, però, aquestes hagueren de ser tan contundents, que acabaven eixint al pas del relat: «donya Carmen Sainz era molt dolça, molt agradable, però, de dots pedagògiques zero», diu un alumne; «Les classes més pesades..., les de Matemàtiques, i les de Llatí, la veritat és que donya Carmen no era massa didàctica», recorda una alumna. Ha costat trobar un elogi de les classes de Llatí de Carmen Sainz, enmig de tant de testimoni de desaprovació.
En els paràgrafs anteriors hem fet referència a valoracions del treball del professorat que situaríem, amb un cert consens en les respostes de l’alumnat, en els extrems. Són importants els casos, pel nombre també, en els quals no hi ha acord entre els entrevistats. Aquesta contradicció, o, més aviat, no compartir la percepció que tenen els alumnes sobre la manera de treballar del professor, la considerem igualment enriquidora. A més, és la més freqüent, i en qualsevol època que considerem. En aquesta categoria entren professors com Luis Chorro, de qui un alumne diu que «les seues classes de Filosofia eren lliçons magistrals, escoltar-lo era molt bonic», mentre que una alumna apunta de forma severa en sentit contrari «hi havia algun professor distant..., algun tonto també, com don Luis Chorro, que quan arribà a Hegel se’l botà, després de dir que no l’entenia ningú».
187