Page 188 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

Col·legi l’Assumpció de Nostra Senyora d’Elx (1939-1963)
Hi ha acord en la resposta donada pels entrevistats a fer referència a l’assistència i puntualitat del professorat: l’absentisme i el retard estaven exclosos, segons els testimonis dels diferents alumnes. Al contrari, quan s’evoca la formació i el domini de la matèria, i la relació entre el professor i l’alumne, les diferències entre uns ensenyants i altres arriben a ser molt grans. D’un professor de Francés, es diu que «no l’havia estudiat, el francés, l’únic és que havia viscut un temps a Algèria», recorda una alumna que dirà a continuació que no aprengué res d’aquest idioma. Com ja hem dit, per a la majoria dels estudiants entrevistats, si fem les excepcions que pertoquen, la professora de Llatí figura en el grup de les persones pitjor qualificades com a docents, tot i que li atorguen un gran coneixement de la matèria. A més, són molts els casos d’alumnes que fan referència a un posat distant de Carmen Sainz envers l’estudiant. Una alumna té gravades en la memòria expressions que els dirigia la professora: «eres un asno», «indio bravo», etc.; corroborades per una altra alumna d’altre curs: «sois unas burras, sois unas bestias». Els exemples de professors que perdien el posat davant dels alumnes són notables també: «don Balbino era un poc rabiós, vull dir que si parlava un en classe li llançava l’esborrador de la pissarra al cap», diu un alumne, que no té inconvenient a afirmar que, en general, la relació entre professor i alumne «era més aïna pròxima». «A don Julián Andúgar el trobava molt prepotent, irònic; ara, com a professor, era bo», diu un antic alumne d’aquest professor de Literatura; al parer d’un altre alumne, també ix mal parat el professor Vicente Ramos «un tio molt orgullós, no era bon professor». Sorprén el gran nombre de professors —o no hauria de sorprendre’ns?—, que no admetien preguntes en classe, segons alguns testimonis.
Aquesta avaluació sense embussos que fan els alumnes del professorat és aplicada amb la mateixa claredat i contundència a fer autocrítica. «Havien de tindre molta paciència amb nosaltres. A voltes me’n recorde i me’n penedisc de la conducta que tinguérem. Estàvem tan mal educats que teníem ganes de festa sempre», diu un alumne que completà tot el batxillerat al Col·legi. «En parlar de la disciplina a l’aula, hem de tindre en compte que trenta adolescents de catorze, quinze, setze... anys, tenen la sang bullint», diu sense amagar intencions un altre estudiant. Les xiques són igual de sinceres a l’hora de valorar la seua conducta a l’aula: «Un dia li posàrem al professor de Matemàtiques un tros de pa damunt la taula..., no sé per què, i es posà molt calent»; «a mi em sorprengueren ballant damunt de la taula del professor», diu una altra estudiant; «el pobre era coix. Erem roïnetes, ens réiem d’ell», confessa en un atac de sinceritat altra alumna. També es relaten
188