Page 189 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

18. Testimonis orals
situacions més extremes en la conducta: «Una volta li vaig abocar a un professor, que em cridà l’atenció: “usted es un canalla”.»
Els xics, diferència de les xiques, demostren tindre una capacitat singular per a fer bromes, entremaliadures i muntar algun disbarat de nomenada que podia implicar companys i companyes i, fins i tot, algun professor. Algunes xiques, però, també eren molt actives en aquests afers. El professor que era incapaç de marcar els límits a l’alumnat arribà a ser víctima de la conducta desbocada d’alguns adolescents, de xics i xiques, sense excepció. Per exemple, el professor de Ciències Naturals, Joaquín Vidal, descrit com apocat, es va convertir en més d’una ocasió en diana d’alumnes despietats. Però, aquests casos eren excepcionals, diuen molts testimonis.
A l’escola, a on es feien els estudis primaris i, en alguns casos, es preparava l’estudiant per a la prova d’ingrés en centres on estudiar el batxillerat, el castic físic era moneda corrent. Era freqüent la bescollada, l’estirada d’orelles, la palmetada i altres variants doloroses, aplicades perquè entrara la lletra de forma fluida, segons la creença pedagògica del moment. El salt al Col·legi comportava molts canvis, un dels quals no s’aplicava cap castic físic i les amonestacions en poques ocasions acabaven amb la sanció màxima, l’expulsió per uns dies; el més freqüent era que l’alumne díscol fóra col·locat al final de l’aula o l’obligaren a estar a la sala d’estudi un diumenge. «M’expulsaren de classe per obrir un llibre a una companya perquè es copiara en un examen», digué una alumna; «una volta ens escapàrem tots a veure l’Elx, jugava contra l’Hèrcules; aquell mes, el professor de Francés ens posà un zero a tots», confessa un alumne; «després de contestar a un professor de forma grollera, avisaren el meu pare, vaig demanar perdó i m’expulsaren del Col·legi una setmana», diu amb posat sincer, i evidenciant penediment, un altre alumne.
Al parer dels alumnes entrevistats, el professorat no exterioritzava la ideologia, tot i que, ben mirat: «En aquells temps érem inconscients. No teníem consciència del passat. No ens adonàvem de la ideologia del moment», diu una alumna en comunió amb altres testimonis. Ha sigut una reconstrucció posterior que, en alguns casos, «s’inicià en començar els estudis a la universitat», la que, confessen, els va obrir els ulls per a entendre que Carmen Sainz els recitara poesies d’Antonio Machado, i això era un fet extraordinari; que, el 1945, «don Julián ens recitava “La Guardia Civil caminera”»; en fi, els ulls grossos que posava María Teresa Vega a les lectures que feia alguna alumna de la biblioteca particular dels pares, o que s’arribara a fer fora del Col·legi un professor d’Educació Física que aplicava mètodes d’instrucció militars ultra ortodoxos, han fet pensar a exalumnes.
189