Page 191 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

18. Testimonis orals
que no recorden haver cantat ni format al pati per a entrar a les aules. L’estat d’ànim del professor de FEN podia decidir qui titulava i qui no: «La meua promoció arribà a seté curs i un noranta per cent tenia la FEN suspesa. Al final del curs, el professor, Rogelio Buil, posà l’examen i ens digué que havia d’eixir del col·legi a fer unes coses... Només abandonar l’aula ens posàrem a copiar», un relat que passaríem per alt si no fóra que les actes confirmen les qualificacion. Davant d’aquell desfermat adoctrinament, hi havia moltes actituds, des de l’alumna que diu que «a mi m’agradava molt tot el que deia José Antonio» a, els més, que diran, com l’alumne següent, que les classes de FEN «tenien poca entitat... ‟aquello nos resbalaba”, en eixir de l’aula al carrer era oblidat». Les professores d’aquesta assignatura feien les classes enfundades de camisa blava i jou amb manoll de fletxes al pit. Ens ha sorprés la discrepància que han manifestat les persones entrevistades sobre els professors de FEN i d’EF. Unes afirmen que era el mateix, altres xiques que la professora de FEN i de Labors era la mateixa persona. Això sí, tothom coincideix a afirmar que l’EF era poc valorada, un la descriu dient que era una espècie «d’instrucció militar: un, dos, un, dos...»; «conforme anàvem vestides a classe —diu una altra alumna—, eixíem al pati, formàvem, unes flexions..., i ja està». El testimoni d’un altre alumne reforça aquesta pobra valoració, «era deficient, bàsquet al parc i quatre coses d’estes». Per contrast, quan les alumnes parlen de l’assignatura de Labors, invariablement en fan una valoració positiva i s’alegren d’haver-la tinguda. En aquest cas ocupa un lloc destacat «donya Maricruz». En les seues classes «preníem un llençol amb un trenc i apreníem a posar un pedaç», recorda entusiasta una estudiant; igualment diu una altra alumna: «amb ella, vam cosir i brodar molt». En el Col·legi, les classes de Religió no sempre eren impartides per rectors, ben al contrari, alguns alumnes ens recorden que ells tingueren, al llarg del seu batxillerat, més seglars que rectors, «vaig tindre al rector Vicente Valero, però també a Antonio Pomares, que era mestre i periodista i a Bartolomé, procurador».
Només hem enregistrat un cas en què l’alumne, per tindre escàs domini del castellà i major fluïdesa per a expressar-se en valencià, li feren l’examen d’ingrés en la seua llengua. El valencià, però, era una llengua prohibida i perseguida aleshores, tot i que al carrer encara no havia sigut totalment ofegada. Fora de les aules, els alumnes feien servir el valencià i el castellà com a llengües vehiculars; hi ha diferències entre uns testimonis i altres en referir-se al predomini d’una llengua sobre l’altra. No obstant això, la balança s’inclina a favor de l’ús del valencià. Hi ha consens a afirmar que les xiques utilitzaven més que el xics el castellà al carrer i entre elles. «En mi
191