Page 212 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

Col·legi l’Assumpció de Nostra Senyora d’Elx (1939-1963)
passar a ser col·lega, els recorde menys; cada un hi arribava i donava les seues classes a distintes hores i marxava; no se celebraven reunions oficials de tot el professorat. Recorde, és clar, Tomás Martínez Blasco, matemàtic, perquè les nostres famílies es relacionaven des de feia molt de temps; Antoñita Gomis, química, que venia d’Alacant... Quan vaig marxar a Còrdova, el Col·legi m’acomiadà amb una polsera d’or de la qual penjava un trèvol de quatre fulles amb les meues inicials i, per darrere, dos dates: 1941- 1958.
Un record d’estima per a Fernando, el conserge, que vivia en l’edifici d’enfront de Santa Maria, la seua esposa Cecilia, i la germana d’esta; i també per al xiquet, Fernandito.
En primer curs començàrem un poc més de vint alumnes, en l’últim només n’érem set. Sempre em vaig sentir una poc descol·locada per motius d’edat, les meues companyes de curs, a causa de la guerra, no anaven amb l’edat justa, com jo, i per això em comunicava més amb alumnes de cursos inferiors al meu, crec que vaig ser amiga de tots i de cap ni un, molt independent per la circumstància especial que el meu pare havia sol·licitat dispensa del temps d’estudi vigilat i entrava i eixia amb les classe.
Tot i que oficialment els alumnes en classe havien d’estar separats pel sexe, els directius, gent liberal, segons el nombre d’alumnes adscrit al mateix curs..., els fonien en un grup. Per exemple, la meua germana major quasi tot el batxillerat el féu en grup mixt: eren tres xiques i uns quatre xics. També s’aplicava la política de fondre en un sol grup els alumnes de seté curs perquè hi haguera més estímul de cara a la preparació del temible examen d’Estat. Per la meua part, ni en este cas vaig coincidir amb xics en classe, érem set xiques i molts xics i sembla que el grup femení tenia un nivell més alt i corria el risc de «ser absorbits» per la massa gris... Confesse, sincerament, que mai no vaig estar traumatitzada per no haver tingut la coeducació.
El 1958, després d’aprovar les oposicions, vaig passar pel Col·legi a donar la notícia i acomiadar-me, i uns dies després María del Carmen em cridà. L’estic veient en el despatx de dintre, molt solemne, sempre acompanyada en la secretaria de donya Mariate; em digué, més o menys: «Carmen, Mariate se quiere ir a Madrid con su familia y yo estoy cansada de ir y venir a Alicante donde pienso quedarme solo con mi plaza del instituto; don Luis está muy ocupado y no quiere encargarse de la dirección del Colegio. Hemos pensado que, para no tenerte que marchar a Córdoba, te ofrecemos la dirección y propiedad del Colegio en las condiciones que quieras y no te será difícil encontrar dos profesores que nos sustituyan a nosotras, el resto quedará igual. Y para tu familia será una alegría tenerte en
212