Page 244 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

Col·legi l’Assumpció de Nostra Senyora d’Elx (1939-1963)
primera part era un examen escrit. Estava tan nerviosa que no encertava res (riu). Tots els professors eren de la universitat, entre ells estava Muñoz Alonso, un altre de ciències molt famós..., no en recorde ara el nom, el pare d’aquell que digué allò de «los ilitos» en referir-se als escapaments del Pretige; crec que estava també Balbuena, però..., sí, eren tots catedràtics. L’examen era comú per a tots, no es distingia entre ciències i lletres. El record és tan terrible que ho he deixat per escrit. Nosaltres no teníem exàmens de revàlida en quart i sisé, com tindrien després, i ens presentàvem davant d’un tribunal de professors universitaris a examinar-nos de totes les assignatures dels set anys del batxillerat, terrible! Durant el curs sí que ens examinàvem en el Col·legi, per descomptat. Ací estudiàvem molt..., jo estudiava molt (riu).
Teníem una professora de Geografia i Història, donya María Teresa Vega, estupenda; alguna volta ens va donar també Literatura. Temps després ens assabentàrem que era de la Institució Lliure d’Ensenyança. Ens ensenyava a fer ús de la memòria, recitant poemes. Per exemple, encara recorde el testament de Ferran I: «Morir vos queredes... Y a mí, porque soy mujer, dejasme deseheredada...». El primer alegat feminista de la història (i continua): «Irme yo por esas tierras, como una mujer errada...» i silenciaven els dos versos següents, dels quals em vaig assabentar després: «a los moros por dinero, y a los cristianos por nada, de lo que ganar pudiere haré bien por vuestras almas... Zamora la bien cercada, de un lado la cerca el Duero y del otro Peña... Todos dicen amén amén, menos Sancho que calla» (riu). Ens ensenyaven què era un romanç, història..., era una professora magnífica. També fèiem representacions teatrals en el Gran Teatre, amb una escenografia excel·lent, Los encantos de la culpa, és un dels exemples que recorde. Els actors portaven uns vestits que remataven els caps respectius representant un pecat. També Las bodas del Cid..., en fi, un muntó. Tot ho promovia donya María Teresa Vega..., una amiga, que no era professora del Col·legi, li ajudava a completar els muntatges. Jo era membre del cor de cant, participava en les representacions teatrals quan ho feia el cor.
Donya María Teresa era molt diferent dels altres professors, es veia que s’ho passava bé. Li deien «la Cono», per la figura que tenia. Era molt exigent.
Hi havia algun professor distant..., algun tonto també, com don Luis Chorro. Treia la cigarrera, obria el llibre i deia: «este, Hegel, lo pasamos porque este no lo entiende nadie», ell s’hi incloïa és clar (riu). També el professor de Matemàtiques, Balbino Barceló, era molt nerviós... Mari Lola Peiró ha sigut terrible (riu). Un dia, al professor de Matemàtiques, li posàrem
244