Page 246 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

Col·legi l’Assumpció de Nostra Senyora d’Elx (1939-1963)
de Literatura, i a Mari Cruz en costura... Hogar. Amb Mari Cruz vam cosir i brodar molt. Seguint l’ideari de Pilar Primo de Rivera, les dones havíem de ser «el descanso del guerrero», o una cosa així (riu).
En aquells temps érem inconscients. No teníem consciència del que passava. No ens adonàvem de la ideologia del moment. No recorde que ens portaren a l’església, a missa. De les classes de Religió s’encarregava el rector don José Buigues.
El cinema era una bona diversió. Anàvem a les pel·lícules que podíem, ens posaven: Balarrasa, Locura de Amor, Tarzán..., i moltes de nacionalcatolocisme. Quan passaren la pel·lícula de Rita Hayworth, aquella en què es lleva el guant... Gilda, s’armà un rebombori! La formació ideològica nostra era la d’Acció Catòlica, on hi anàvem. No era obligatori, però era quasi obligatori perquè no teníem cap altre lloc on anar. Era el lloc per a entreteniment i adoctrinament, als locals de Falange no vaig anar. En Acció Catòlica ens van dir que Gilda era una pel·lícula molt dolenta. Isquérem i llançàrem pilots de fang als cartell del carrer que anunciaven la pel·lícula (riu), a totes nosaltres ens animaven a fer-ho, a Mari Lola també, i s’hi aplicà bé (riu). És clar, no veiérem la pel·lícula, esta estaria qualificada quatre erres, nosaltres no podíem anar a estes pel·lícules, estava prohibit.
Un altre entreteniment de l’època consistia a anar a passejar per la Glorieta. Els xics marxaven darrere de les xiques i nosaltres a córrer (riu).
Fora del Col·legi sempre parlàvem en castellà. Jo, a ma casa, en valencià amb els meus germans. Recorde que, quan anava, per exemple, a una tenda amb ma germana i havíem de parlar entre nosaltres, ens apartàvem i baixàvem la veu. No es podia parlar en valencià, estava prohibit. Tot estava prohibit.
Com t’expliques que els que han passat per eixa època estan tan desperts i ara estan tan tontos, amb tot el que tenen a l’abast?
Crec que la carència de coses és, va ser, un estímul per a buscar i lluitar. Per a mi va ser una lluita fins a arribar a ser catedràtica. A ma casa s’estaven sacrificant per mi, i jo n’era conscient. En ma casa no hi havia diners, el meu pare era pintor, tenia un taller de pintura. Jo treia molt bones notes (m’ensenya el llibre de qualificacions). Recorde l’escassesa de tot en aquella època. Els carrers estaven tots sense asfaltar, si et fixes en una de les nostres fotografies de l’època d’estudiant observaràs que les sabates estan plenes de pols, blanques (mostra una fotografia).
Quan estic a la universitat és quan comence a revisar tot el que havia viscut a l’institut.
246