Page 245 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

Margarita Fuster Maciá
damunt la taula un tros de pa..., no sé per què, i es posà molt calent. També el de Religió era terrible.
No recorde que castigaren ningú. Crec que érem bons estudiants, bons alumnes. No recorde cap expulsió.
Fins a quart curs estiguérem separats els xics i les xiques. Després, possiblement per motius econòmics, ens van traslladar a les xiques a l’edifici dels xics, que estava al costat de Santa Maria. Un edifici molt gran, que ara no existeix.
L’edifici havia sigut presó quan acabà la guerra... Mon pare ha estat tancat en eixa presó (baixa la veu) durant unes setmanes. El van denunciar, crec que perquè sentia la radio o no sé quines coses. Recorde que un dia estava amb ma mare a la porta de la presó, per a visitar el pare, i en eixe moment va veure com entraven detingut el seu germà. Ma mare va patir un desmai i la portaren a la Casa de Socors. Ah! I l’edifici de la plaça de Menéndez y Pelayo, la casa del duc de Béjar, que seria el col·legi on estudiaríem les xiques, va ser la presó de les dones a l’inici del franquisme.
Al principi, quan ens posaren junts els xics i les xiques, va ser un trauma. Després férem molt bona amistat (riu). Han eixit fins i tot matrimonis, per exemple, Carmen Richarte i Salvador Maciá Esquitino.
En les classes s’exigia memoritzar molt..., però això no és roín! A mi no em va anar malament. Els professors de ciències no feien cap tipus de pràctiques..., no hi havia laboratori; encara que hi havia una aula, que es deia «el aula de los bichos», on donàvem classe, esta tenia aus dissecades, supose que ens explicaven eixos animals.
El Col·legi tenia biblioteca, encara que anàvem a la Biblioteca Municipal, que estava en el passeig de Francos Rodríguez. Hi anava des de sempre, des que era xicoteta..., a llegir els llibres de Calleja (riu), Los cuentos de Calleja. El professorat ens recomanava lectures de la biblioteca. Recorde, per exemple, un treball a partir d’una lectura de Santa Teresa per a la professora donya María Teresa Vega..., el llibre més famós de Santa Teresa, que era l’única cosa que es podia llegir en aquell temps (riu).
Entre els professors que recorde més poc encoratjadors es trobarien els de Matemàtiques i, sobretot, la directora, donya Carmen Sainz, professora de Llatí; era terrible. Després, quan vaig traure les oposicions me la vaig trobar en el claustre de professors de l’Institut Jorge Juan d’Alacant. No tenia dots pedagògiques i ens llançava expressions com «indio bravo», «eres un asno»... A mi em va fer detestar el llatí.
Donya María Teresa Vega, que venia de Madrid, possiblement va ser desplaçada. Tinguérem també a donya Celia, la mestra, que ens feia classes
245