Page 292 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

Col·legi l’Assumpció de Nostra Senyora d’Elx (1939-1963)
María Dolores Peiró professora
Vaig estar de professora en el Col·legi l’Assumpció durant un any, en aquell temps estava en les Carmelites, on vaig entrar dos anys abans. Del Col·legi m’avisaren, no sé si fou donya Celia o quina altra professora, que necessitaven un llicenciat per a fer classe..., n’érem pocs, de llicenciats. M’advertiren que pagaven molt poc, perquè tampoc no tenien quasi estudiants matriculats, i només xics. Vaig dir que sí, era com un homenatge que havia de retre al meu institut.
Quan vaig entrar en el centre, vaig rebre un colp d’autèntica malenconia perquè estava tot igual, no havien ni pintat. De sobte em van venir totes les veus dels meus companys..., allí estaven els mateixos pupitres, les taques d’humitat de les parets, i, entre d’altres, el graffiti ratllat «Sixto y Celia se besan», l’escala que pujava del rebedor a l’aulari de la primera planta..., els xiquets del conserge, que ja eren grans.
Vaig impartir Literatura a un grup d’alumnes entre els quals estava Sixto, el fill de Sixto i Celia. Ara m’agradaria que el veiera la seua mare. Era un xiquet molt dispers..., havies d’agafar-lo pels pèls perquè atenguera, i la seua mare deia que tinguera paciència. Ara està fent coses que m’encanten, algunes de les quals relacionades amb La Festa.
Jo no podia treballar amb els alumnes del Col·legi de la mateixa manera que amb les xiques de les Carmelites. Estes, a diferència dels altres, posaven molt d’entusiasme en tot allò que estudiàvem. Fins i tot, demanaven que ens veiérem dissabte o diumenge per a fer lectures.
Estava a Madrid fent la tesina, em vaig posar malalta, tuberculosi, ja veus. Em portaren a Elx i ja no vaig tornar més que a llegir-la, la tesina. Vaig començar, com he dit, a fer classe a les Carmelites. La tesina la vaig acabar ací, a Elx. Quan es preparaven per a obrir el col·legi les Carmelites vingueren a buscar-me, per al curs 1960-61, si no recorde malament.
Als alumnes de l’Assumpció no aconseguia traure’ls el suc, eren de quart i estaven desganats..., no tenien interés. Quina manera de perdre el temps, em deia. Tot estava contagiat de laxitud.
Quan em va rebre Carmen Sainz, mentre recordàvem l’època nostra d’estudiant i la seua de professora, em confessà: «Hijas de mi vida, que manera de sudar..., no me sabía ninguna, tenía que estar mirando», es referia a la part de mètrica i les figures..., de l’any que ens donà Literatura. La sorpresa va ser majúscula perquè nosaltres les teníem com a professores que ho sabien tot, les teníem pels núvol, en fi. «¡Si yo lo llego a saber!», li vaig dir. De llatí sí que en sabia un muntó, donya Carmen.
292