Page 291 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

María Dolores Peiró Alemán
Era l’únic centre d’Elx on es podia estudiar el batxillerat. Privat, havies de pagar la matrícula i la mensualitat de setanta-cinc pessetes... En el grup, entre xics i xiques, érem uns catorze o quinze estudiants, molt poquets.
Els llibres de text eren mortals, les reproduccions de les imatges esborronades, grises. La repetició era la constant de totes les assignatures. Un debat era inimaginable en aquella època. Els estudiants estàvem agarrotats davant del professor. Tots els exàmens els férem en el Col·legi l’Assumpció, tot i que estava adscrit a l’Institut d’Alacant. Només quan haguérem de fer l’examen d’Estat, ens traslladàrem a la Universitat de Múrcia. Ben atemorits que arribàrem. Si ja ens imposava el nostre professorat, xafar la universitat i posar-nos davant d’un tribunal de professors universitaris encara ens espantava un poc més. Consistia, l’examen, en una primera part escrita que, una volta superada, et donava opció a fer la segon prova, l’oral.
Les úniques manifestacions públiques que es podien fer eren les d’adhesió al Règim; en cas contrari, el millor aliat era la discreció i la prudència. donya Carmen mai no féu ostentació de religiositat. Tot i que l’Església tenia atemorits a tots, quan se’ns deia que calia assistir als exercicis espirituals, la directora ens ho comunicava sense entusiasme, amb un deix de resignació, propi d’aquella persona que fa una cosa sense convicció, però per a evitar mals majors. Nosaltres acabàrem els exercicis espirituals espantades, per sort érem capaces d’oblidar prompte (riu). Els altres missioners explícits del Règim estaven representats pel professorat de Formación Política i Hogar. D’esta assignatura recorde que ens exigien que férem la roba d’una «canastilla», per a un hipotètic nadó. L’últim any ens portaren a la Secció Femenina d’Alacant, a fer-nos un simulacre d’examen, ens hi preguntaren coses com: «Dime las partes de un cuarto de baño». Tot allò era una presa de pèl i una pèrdua de temps molt gran; les classes de formació política eren un rotllo del qual passàvem; les beates de la Secció Femenina sí que eren tremendes. Ara recorde que una em sorprengué amb una lectura que ella no considerava apropiada per a mi, La historia de San Michele; després de la defensa, innocent, que li vaig fer del llibre, em digué amb to sec: «¿Tú que antepones el arte a la moral?», em deixà sense paraules.
291