Page 296 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

Col·legi l’Assumpció de Nostra Senyora d’Elx (1939-1963)
examen que vaig fer a la Universitat de València. El Col·legi era molt fluix i l’examen d’Estat molt bèstia, d’una tacada t’havies d’examinar de tot el que havies memoritzat..., el que t’havien ensenyat en set anys. En aquell temps funcionaven les llegendes dels catedràtics molt durs. A València n’hi havia un, Beltrán Báguena, que era metge, presidia el tribunal i feia unes escabetxines tremendes..., després vaig acabar vivint en un carrer que s’anomenava del Dr. Báguena (riu). En el tribunal també estava un tal Iborra, no sé quin era més dur.
L’examen d’Estat consistia en una redacció, uns problemes i una traducció del llatí. En particular, jo li tenia pànic a la traducció de llatí. Tot i haver tingut set anys de llatí..., no en sabia ni quatre paraules; i en matemàtiques va jugar la sort. Bé, he de dir que jo era molt mal estudiant. Jo sempre anava pensant en quina trampa o quina sort havia de provocar (riu). Considere que només sabia Història. Coincideix amb l’única professora que feia una assignatura agradosa, interessant...
Del professorat del Col·legi destacaria donya María Teresa, l’anomenàvem «la Cono», per la forma de..., sac de creïlles que tenia el seu cos. Era una dona molt amable i explicava les coses. Igual que no m’interessava gens el grec, perquè crec que el professor de Grec no en sabia gens, quan María Teresa explicava el món grec a mi m’encantava. Fou una bona professora. Un altre que intentava fer-ho bé va ser un farmacèutic, Oliver..., es preocupà perquè ens interessara el que explicava.
El Col·legi era un desastre. L’edifici? d’allò més elemental que podem imaginar, vell. Crec que, dels col·legis de la República, el Col·legi heretà una sala dedicada a ciències naturals, hi havia bitxos dissecats... una cabra salvatge, jo crec que fins i tot una girafa, un titot. Si s’haguera fet una inspecció, de segur que s’hauria descobert que tot allò estava corcat i ple de microbis. Els bitxos estaven dins de vitrines, jo mai em cansava d’entrar en aquella habitació a mirar-los...; és clar, ells em miraven a mi també (riu).
A la directora, donya..., ara no en recorde el nom, sí, donya Carmen, li déiem «la Coixa». Donava Llatí, impressionava, als alumnes ens espantava; ens feia por perquè..., a més, et podia expulsar del Col·legi. No t’acabaven de tirar, perquè com que pagàvem cent pessetes al mes, i..., encara que escassos, eren ingressos al cap i a la fi. Supose que els professors cobraven poc, només cal recordar com vestien de pobre.
Hi havia un professor a qui li déiem «el tío Macala», el cap d’estudis, per a mi era una bellíssima persona. El treball seu era vigilar que tot aquell ramat, que eren els estudiants, estiguera callat a la sala d’estudi. Era un home per a mi mític, perquè havia estat a l’Argentina, un home que havia creuat
296