Page 297 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

Joan Josep Pérez Benlloch
l’Atlàntic! A més, havia sigut jugador de futbol..., i era el marit de donya..., una senyora guapíssima, que ens tenia a tots embadalits, i que també era professora del Col·legi. Estava també un tal don Rogelio que donava Formación del Espíritu Nacional, a mi ni m’interessava ni em deixava d’interessar..., era una assignatura maria, és a dir, que tenia poc d’interés.
Jo duia males notes en tot, excepte en aquelles assignatures que tenien més càrrega literària, com ara la Història.
Havia un altre professor, don Antonio... no m’interessava perquè donara Religió, ja que des de xicotet, a ma casa he viscut un règim agnòstic o asèptic en matèria de religió. M’interessava, dic, perquè era periodista, era el corresponsal d’Información a Elx. Feia una cosa que, amb el temps, recorde amb tendresa. Abans de començar la classe deia: «Vamos a ver, notícias para hoy, ¿Algún pariente ha salido de Elche?», nosaltres li déiem, per exemple, «mi padre se ha ido a Murcia», ell contestava «muy bien», i demanava més detalls..., en fi, tot mentida. Al dia següent, en el diari podies llegir «el senyor Valero ha ido una jornada de negocios a Murcia». A mi tot allò, amb uns dotze anys, em cridava molt l’atenció..., que apareguera en un diari la notícia que havia eixit de l’aula.
Al Col·legi s’accedia per una porta gran. En entrar, hi havia, a l’esquerra, una escala prou ampla, amb uns escalons de marbre rogenc poc habitual. Una escala espectacular, la casa de segur havia pertangut a persones de certa rellevància social. Només s’arribava a la planta de dalt, el primer que es trobava un era l’estudi. L’estudi era una aula molt llarga, sembla que havien enderrocat parets. Enmig de l’aula hi havia una tarima amb una taula, des d’on el vigilant o professor podia veure a dreta i esquerra la gent, la missió era vigilar que estudiàvem. A mà dreta de l’escala, teníem l’aula dels bitxos, l’aula de ciències naturals; al costat estava la Secretaria, un antre que, quan hi entraves ho feies espantat perquè o era per a recriminar-te o per a rebre les notes. En fi, els xiquets sempre hi entràvem d’una manera reverencial. Una altra aula molt lluminosa era la que donava al pati, tenia una pissarra que crec que estava pintada en la paret; aquí es donaven classes de moltes assignatures. Al costat d’esta aula estava el vestuari de les xiques, una aula xicoteta. Crec que no hi havia més que dues aules, una de ciències i una altra de lletres, no en recorde més. De vegades, en l’aula d’estudi de què he parlat se’n tancava una part i es feia servir d’aula. Per tant, com a aules, no n’hi havia més que tres. A la planta baixa no hi havia més que el pati. Este era un residu de la Guerra Civil, hi havia enderrocs. Ara mateix el recorde molt gran, possiblement no ho fóra realment, però era un espai suficient perquè hi jugàrem al futbol, tot i que tenia un pendent; en un costat hi havia pedres,
297