Page 299 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

Joan Josep Pérez Benlloch
Vaig estudiar set cursos en el Col·legi i no em vaig assabentar que hi havia una llengua que es deia el valencià, tot i que el parlava a diari amb els companys, al carrer i a ma casa. Mai no em digué ningú que era un idioma i es podia escriure.
Pocs estudiants eren fills de treballadors, per exemple, Galiana i Maroto provenien de famílies modestes, ho veies quan anaves a sa casa. Els altres eren fills i filles de professionals o industrials. Quan ha passat el temps, m’he preguntat per què els meus amics del carrer on vivia, al carrer Alpuixarra, no tenien pare. Els germans Cascales, el Malabava, el Desmayao, el Matoto, Tojo, Vera, Lequia, Aníbal, el Mocarra..., noms de membres de bandes. Cap tenia pare, tots vivien de la mare. Mentre jo anava al Col·legi a fer cursos de batxillerat, ells estiraven de carros i repartien caixes pel mercat... Un treballava i cobrava, per això jo l’admirava, cobrava nou pessetes i uns cèntims a la setmana, la mare es quedava les nou pessetes i ell alforrava els cèntims. Feia només deu anys que s’havia acabat la Guerra Civil i este era un poble castigat. Els malnoms ja evoquen la duresa pròpia de l’època. Fills de treballadors al Col·legi? No res. (Mostra una foto a la porta del Col·legi de quan era estudiant, amb un grup format per companyes i companys que identifica.) Per la forma de vestir, amb corbata, vestit... per a aquella època, es pot deduir que no eren fills de treballadors.
Fora del Col·legi, jo vivia sobretot amb la gent del barri, de l’Alpuixarra, la Sabatillera..., com he dit, eren orfes de guerra la majoria, i sense feina. Recorde també el Trino, que per a mi tingué un cert relleu perquè se n’anà a l’Alger. Ací es passava tanta fam, que l’Alger era una eixida, com per a tants valencians que en el passat hi havien anat a treballar l’arròs i la taronja. També era amic, alié al Col·legi, Paquito, que feia de còmic en un teatret, també sense pare.
Fora de l’aula parlàvem en valencià, hi havia algun company que parlava castellà, però..., els valencians parlàvem en valencià. Quan vaig arribar amb el meu valencià de Torrent i de València no vaig trobar diferència, ni vaig canviar de llengua. Feia el mateix, en els centres oficials i als forasters es parlava en castellà, però la gent del poble parlàvem en valencià. Recorde que anys després vaig llegir Joan Fuster, quan vingué a Elx crec que a principi dels seixanta, que observà que s’havia perdut molt la llengua. Jo tindria ocasió de dir-li que quan vaig venir a la ciutat no vaig tindre esta impressió. En el meu cercle, durant el batxillerat, tots eren valencians..., algun que parlava castellà, com el cas de Galiana o Maroto, doncs parlàvem castellà i no passava res. El Mocarra i el seu germà Baltassar, també sense pare, hui serien marginats, però en aquell temps no existia la
299