Page 301 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

Joan Josep Pérez Benlloch
vermut amb oliva. Era una cosa molt trista, però no podíem saber que era trista perquè no teníem cap referència per a comparar.
Per descomptat que no ho vivíem de manera trista, és com els cecs que mai no han tingut vista, només s’imaginen el món que tenen a l’abast. Al cinema veies coses que consideraves d’un món que no et pertoca.
A Elx, qui tenia una bicicleta era ja un senyoret. Per a substituir la falta de vehicles, els ciutadans idearen les carretilles. La carretilla no era més que una caixa de fusta amb uns rodaments i un braç de fusta que governava els rodaments de davant; un anava dins la caixa i un altre espentava. Jo he anat a Santa Pola així, amb un company, intercanviant-nos els papers. Hi havia gent que fins i tot tunejava la carretilla (riu).
En el Col·legi no s’aplicaven càstigs violents als estudiants, no en recorde cap que foren humiliants o mortificants; et podien expulsar, això sí, o et deien, que vinga el teu pare a parlar amb la directora, que, per cert, era el pitjor que et podia passar. Sí que es donaven els càstigs en les escoles, recorde que don Julio, que tenia l’escola a prop de la Calaforra, tenia fama d’esgarrar-te l’orella. En la de don Eliseo, que és on vaig anar jo, et deia, per exemple, que llegires, i, de colp, es posava a cridar-te que no sabies llegir, o et posava contra la paret, però, en general, no passava d’estes coses.
No recorde una revista que s’anomenara BILITRI, potser no fou de la meua època d’estudiant al Col·legi.
No recorde haver cantat el Cara al sol en el Col·legi l’Assumpció. Abans de començar el batxillerat, en l’escola sí que resàvem el rosari, i crec que cantàvem el Cara al sol també. Per cert, vaig deixar d’anar a l’escola de don Eliseo perquè havia de resar el rosari, no per animadversió religiosa, sinó per la mecànica de resar el rosari.
En el Col·legi l’Assumpció no hi havia cap pressió. Els professors eren molt diversos, uns havien salvat la pell de casualitat, altres eren pietosos. Però no recorde res de dir: ara tots a missa, per exemple, no, no ho recorde.
Recorde l’Austalet, el professor de Matemàtiques. Era fill del propietari de la línia d’autobusos que unia Elx amb Alacant. Ell venia amb l’autobús, donava la classe, si ho entenies bé i si no t’apanyes.
Es feien molts exàmens..., crec que en Matemàtiques no. No hi havia una gran pressió. El que era bon estudiant, doncs avant i el que era mal estudiant..., no hi havia res per a este, d’intents d’animar-los, motivar-los, com pot haver-hi ara. En aquella època, els que podien, es pagaven unes classes extraordinàries amb un professor particular. Es feien colles per a estudiar, jo anava amb Ramón Quiles, el que després tingué una fàbrica de materials de construcció, o Galiana anava a ma casa.
301