Page 298 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

Col·legi l’Assumpció de Nostra Senyora d’Elx (1939-1963)
rajoles..., en altres temps hi hauria hagut una casa, ho havien acumulat i feien un muntó de runes. En un altre racó estaven els retretes, que donaven a uns espais i que, en algun temps, haurien sigut dutxes... Aquí ens amagàvem a fumar cigarrets de llavoreta, no sé si algú fumà tabac. Aquell pati era inhòspit. Els xicons en realitat jugàvem a la pareteta..., al que fóra, en la paret nord de Santa Maria, on hi havia una plaça amb quatre palmeres i una font.
No teníem Educació Física. Aquesta havia d’entrar en la FEN, però no recorde que férem res. Fora d’esta assignatura no recorde que es fera adoctrinament impartint cap altra assignatura, ni encara en Religió recorde que ens portaren a cap acte fora del Col·legi. Aquest, i això ho he vist des de la perspectiva d’ara, tenia una certa asèpsia quant a la religió, no ens portaven a actes religiosos i Santa Maria, que la teníem a tocar del Col·legi, la véiem com la pogueren veure uns salvatgets d’aquells anys, és a dir, si jugàvem a pilota i esta quedava enganxada en algun lloc de la façana, ens enfilàvem pel columnari sense cap problema..., jo he arribat fins la meitat. Era un respecte llunyà i alié.
Els xics i les xiques estiguérem junts durant tots els cursos. Recorde, per exemple, aquelles bromes que..., quan una xica anava a assentar-se li posàvem unes canyetes per alçar-li la falda i veure-li el cul (riu)... La relació entre uns i altres era bona. Les xiques sempre estudiaven més, eren més complidores. Després dels anys, mai no he entés la disputa per separar els xics de les xiques.
Quant a l’interés pels estudis, entre els companys hi havia de tot. Pertanyia a un grup de tres que érem mals estudiants, Manolo Soler, Antonio Roldán i jo. El primer ha mort, Antonio crec que es dedicà a jugar professionalment a pòquer pel món i jo vaig fer carrera, mala carrera, però carrera. Després hi havia uns companys molt estudiosos, com ara Vicente Maroto, Pepe Galiana..., i les xiques. En fi, estàvem els revoltosos, hi havia els soques, que per molt que estudiaren no obtenien resultats, i finalment els que destacaven amb matrícules d’honor i beques. Però, ja dic, les xiques totes eren bones estudiants..., i guapes, sí, sí, molt guapes.
En les classes de ciències no féiem cap tipus d’experiències perquè tampoc no hi havia la més mínima infraestructura per a res en el Col·legi. Jo no he vist un alambí..., ni s’explicava. De visites a l’Alcudia i coses així no res. Els professors anaven, feien la classe i fugien. Només al final de l’últim curs del batxillerat férem un viatge a Mallorca.
La pedagogia es resumia a fer com si es donara classe, salvar l’expedient i fer uns exàmens elementals.
298