Page 104 - Institut Nacional Segona Ensenyança (1931-1939)

tòria només «para aquellos alumnos que deseen cursar dicha asignatura».11 En la reforma són sacrificades, per sobre de tot, la Cal·ligrafia, la Gimnàstica i el Dibuix i en les dues propostes, aprovades en una diferència de dos anys, tenen un pes escàs les Ciències: la Història Natural i la Física i Química no estan re- presentades en cap dels primers quatre cursos. Cap dels dos plans, el de 1901 i el de 1903, tampoc no respon al mètode cíclic; encara més, una observació atenta evidencia que les assignatures apareixen i desapareixen sense seguir un criteri determinat.
Una altra característica que estarà present en la polèmica que sorgí al vol- tant de l’organització de l’ensenyament fou el d’escola única o unificada. La connexió unitària entre tot l’ensenyament, des de l’escola infantil fins a la universitat, tot plegat com etapes d’un únic procés educatiu. L’escola única «iba a desembocar en bandera de reivindicación social y cultural de los par- tidos políticos en boga [...] La escuela única fue el gran objetivo educacional republicano».12 L’escola única deixà de ser només un tema organitzatiu i passà a la dimensió de proposta per excel·lència de la teoria pedagògica. L’ILE féu bandera d’aquesta manera de coordinar els diferents nivells educatius. Com veurem, la realitat de l’escola pública es resistí a la seua generalització. Així, en el pla de 1901 i la reforma de 1903 que estem comentant, la coordinació entre els diferents nivells és nul·la: el tribunal d’ingrés als estudis de batxille- rat estava constituït per professorat de l’institut i el d’ingrés en la facultat el formen catedràtics numeraris de la universitat. Cadascú se selecciona l’alum- nat que li arriba del nivell immediatament anterior. D’alguns estudis d’aquesta época, es desprén que «la Enseñanza Media nunca supo ni quiso saber de la Escuela».13
Les directrius del pla de 1901 i la reforma posterior de 1903 estigueren vigents durant vint-i-tres anys. El 1926 el ministre d’Instrucció Pública, Edu- ardo Callejo, serà el responsable del pla d’estudis14 de la dictadura que arriba fins a la República. El ministre havia demanat un informe al Consell d’Instruc- ció Pública, el conseller Manuel Bartolomé Cossío, institucionista per excel- lència, adjuntà una esmena en la que insistia que «la segunda enseñanza es esencialmente continuación de la primera. En ambas predomina la formación
11. GM, 15/05/1901, núm. 135, p. 618.
12. Antonio Molero Pintado, La reforma educativa de la Segunda República Española. Primer bienio,
Santillana S. A. Ediciones, Madrid, 1977, p. 136.
13. Caludio Lozano Seija, La educación republicana, 1931-1939, Universidad de Barcelona, Barcelona,
1980, p. 116.
14. GM, 28/08/1926, núm 240, p. 1234-1237.
105
6. L’alumnat