Page 8 - Institut Nacional Segona Ensenyança (1931-1939)

La república dels professors fou una de les denominacions més populars amb les quals va ser coneguda la Segona República espanyola. Responia a la idea –certa– que el seu adveniment va ser fruit, en bona part, de l’embran- zida del món de la cultura. Escriptors, poetes, advocats, periodistes... però també mestres i professorat d’instituts i universitats confiaven en l’arribada i l’assentament d’un règim democràtic per tal de poder modernitzar un país que no acabava de superar els estrets i tradicionals límits que marcaven la quotidianitat de l’Espanya de «charanga y pandereta, cerrado y sacristía» que denunciava Machado.
Fruit d’aquesta empenta dels intel·lectuals i de la seua confiança en l’edu- cació com a motor del progrés i de la modernitat, va ser la profunda reforma educativa i, en conseqüència, cívica i social, que el primer govern republicà va encetar. Els canvis educatius, promoguts pel ministre i mestre de profes- sió Marcel·lí Domingo i el director general de Primera Ensenyança, el també mestre i professor de Normal, Rodolf Llopis, responien a un programa en el qual l’escola única, laica, obligatòria, gratuïta, bilingüe, solidària i democràti- ca hauria de ser la base de l’Estat docent, defensa de la República.
Unes reformes que la Constitució del 9 de desembre de 1931 assumiria i convertiria en norma obligatòria, en un intent de garantir el dret a l’educació per a tota la ciutadania amb independència de la classe social, el sexe o el lloc de residència, el que suposaria la seua democratització. La Segona Ense- nyança entraria dins d’aquesta intencionalitat democratitzadora. Es tractava de donar solucions a una qüestió de caràcter pedagògic i, alhora, social, i els polítics republicans no van refusar el repte.
Si analitzem el vessant pedagògic, en llegir els decrets del Ministeri d’Ins- trucció Pública i Belles Arts de l’any 1931, ens sorprèn l’actualitat dels seus plantejaments. Com no trobar-nos identificats amb el ministre quan considera que el problema de la Segona Ensenyança és el que més preocupa els edu- cadors contemporanis? Com no pensar en l’encertada visió de la realitat que tenen quan escriuen que la crisi de la secundària n’afectava les seues finalitats, les orientacions, els plans i els mètodes? Com no compartir el seu dubte al voltant de quin dels dos vessants –primària o universitària– és el que ha de condicionar aquest nivell educatiu?
I és que el batxillerat sempre s’ha trobat condicionat pels dos nivells entre els quals s’ubica, el de l’escola i el de la universitat, tots dos amb caracte- rístiques pròpies, diferenciades i diferenciadores. Fonamentat en la Primera Ensenyança, és, al mateix temps, base de l’ensenyament universitari. Els po- lítics i els pedagogs republicans, davant del dilema, es decantaren pel vessant
9