Page 10 - Institut Nacional Segona Ensenyança (1931-1939)

Pròleg
desencís que els mateixos polítics i una part de la ciutadania va sentir per la manca de compromís dels seus dirigents amb els seus mateixos principis.
De la seua mà coneixem amb precisió les gestions per trobar i condicionar l’edifici, amb un destacat esforç econòmic de la corporació municipal per a dotar-lo d’unes instal·lacions dignes. I recorrem els espais, compartint el dia a dia quotidià del centre. Els horaris, les assignatures que constituïen el pla d’estudis renovat, el mobiliari, el material didàctic, la biblioteca, els laborato- ris... gairebé ens sembla passejar per les seues aules, plenes de vida gràcies als discursos del professorat i a l’atenció de l’alumnat.
Professorat i alumnat que són, sempre, els protagonistes del fet educatiu. A Elx el nou centre exigia un professorat adient i allí acudiren professors i pro- fessores de tot l’Estat que, junt als que provenien de la mateixa població cons- tituïren els claustres. Una completa llista ens permet apropar-nos als noms, les assignatures impartides i el temps d’estada de cada professor, recuperant per a la nostra història les seues personalitats, algunes silenciades i per força oblidades durant els quaranta anys de franquisme.
Perquè no oblidem que un dels principis fonamentals de la pedagogia re- publicana era que calia transformar al mateix temps l’educació i la societat. Alguns noms del professorat de l’Institut ens remeten a la seua plasmació en la realitat. Persones com Francesc Puig Espert, Enrique Pons Irureta, Luis Castaño Reguero... tingueren una actuació pedagògica i política destacada, i participaren en iniciatives d’extensió cultural, amb la intencionalitat clara i declarada d’aconseguir una educació popular, que fera arribar els coneixe- ments de les aules fora dels estrets límits d’aquests murs.
Es pretenia que tota la societat gaudira de la cultura que l’Institut aporta- ria, d’obrir les seues portes a tota persona interessada a formar-se. Per tant, s’organitzaren cursos i conferències divulgatives, en les quals s’implicaren professorat i alumnat. La narració de l’experiència de la Universitat Popular de la FUE, Federació Universitària Escolar, és una mostra de l’ideal de cultura popular que la República volia fer realitat.
I la veu dels estudiants, moltes vegades oblidada en les investigacions, ens arriba amb especial cura gràcies que l’autor els torna el protagonisme que tingueren. Combinant les fonts orals –els testimonis dels tresors vius–, i les escrites –documentació oficial, però també memòries personals–, vegem com, malgrat la seua reduïda quantitat, l’alumnat participà de manera activa en tota la problemàtica d’uns temps agitats.
Així recordem una època en la qual xics i xiques compartien aules perquè la coeducació s’hi havia decretat, després dels tímids intents segregacionistes
11