Page 87 - La Libreta Gris - La otra crónica de Elche: 2008-2017

L’AIGUA DOBLE O DEL PANTÀ: ACOSTAMENT A UN ELEMENT EN EL MERCAT DE l’AIGUA DE REG A L’ELX DEL SEGLE XVIII
| Anna Álvarez |
Documentalista.
Museu Arqueològic i d’Història d’Elx “Alejandro Ramos Folqués” (MAHE)
Regadiu i propietat de l’aigua
L’agricultura al terme d’Elx va estar supeditada, fins a temps prou recents, a l’aprofitament d’un únic i escàs recurs hidràulic, el de les aigües que discorren pel llit del Vinalopó. Històricament, això va donar lloc a un determinat paisatge agrícola, on fruiters i hortalisses tenien una presència reduïda. Estos i uns altres cultius, com ara la palmera, però també l’olivera, es van situar en la zona d’influència de les canalitzacions de reg.
Però, a finals del segle XVIII, en un context d’expansió agrària sense precedents en el terme, que va afectar fins i tot les antigues terres comunals (Serrano i Jaén, 1978 i 1980), i amb una demanda hídrica en continu augment, els propietaris d’aigües van llançar una campanya per a obtindre’n la gestió, objectant la inoperància “manifesta” del govern municipal. Les seues actuacions tindrien un òptim resultat: el 27 de maig del 1790, el Consell de Castella va aprovar una “junta particular”, composta per propietaris, que a partir d’eixe moment s’encarregaria de les funcions directives, afegides a la titularitat que ja posseïen.
El pantà i l’aigua doble: una nova aportació al regadiu
El camp d’Elx aprofitava els sobrants de les poblacions superiors de la conca i les captacions realitzades al terme d’Asp, arreplegades pel riu Tarafa. La disminució del cabal per apropiacions de les localitats riu amunt va motivar la construcció del pantà entre 1632 i 1646. Tot i la foto fixa d’ineficàcia que ens ha transmés la bibliografia tradicional, la presa va ser considerada pels nostres avantpassats la “mayor joya” del terme, pel benefici per a l’agricultura que reportava. Però també, des d’un principi, el pantà va ser font de problemes, derivats del ràpid rebliment pels arrossegaments d’avingudes, per l’augment de la salinitat natural de les aigües del riu per l’efecte de l’evaporació solar i per l’existència de xicotets brolladors salobres en l’interior del vas. Cedit el 1842 per l’Ajuntament als propietaris de les séquies Major i de Marxena, l’última gran actuació s’hi va produir
Ja hem assenyalat en un altre lloc (Álvarez Fortes, 2007: 29-30) com en algun moment, entre els segles XIII i XIV, el dret d’ús de l’aigua de reg es va transformar en domini, donant lloc a un actiu mercat i, amb el temps, a la concentració a mans d’un reduït grup de propietaris: el 1783, la noblesa local posseïa el 47% del total de l’aigua de la séquia Major –que regava les àrees més productives del terme- i el 39% de la de la població. Per la seua banda, el clero posseïa el 18,8% de la séquia Major i el 15,6% del total del municipi. Conjuntament, eren propietaris de la meitat de tots els recursos hídrics de la vila, exactament del 54% (Serrano i Jaén, 1995: 151-159).
Este mercat, no obstant això, estaria supeditat al control del municipi, que gestionava la xarxa principal de distribució de la séquia Major, nomenava els funcionaris que s’ocupaven de la gestió quotidiana del regadiu, dictava les normes reguladores, exercia la jurisdicció per mitjà d’un càrrec propi, el sobresequier o jutge d’aigües, i assumia competències en l’elaboració i la renovació dels llibres d’aigües que registraven els torns i la titularitat dels drets d’ús.
| El poder de l’aigua | 9