Page 12 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

Col·legi l’Assumpció de Nostra Senyora d’Elx (1939-1963)
L’Institut d’Elx va tindre exactament idèntica curta vida que l’experiència republicana (1931-1939). La seua desaparició és un exemple perfecte de les conseqüències que la ideologia franquista, justificadora de la discriminació per raons econòmiques, de gènere i de residència, va tindre sobre el conjunt de la població més desafavorida.
El procés de la seua creació, de les il·lusions i els entrebancs que va conèixer durant la seua intensa vida, ens va ser narrat de manera documentada i viva per Vicent F. Soler Selva, en una publicació prèvia.1 Ara, de la seua mà, tornem a apropar-nos al que podríem anomenar segon període de l’Institut, exemple també paradigmàtic de com dins del franquisme i, fins i tot per part d’elements gens sospitosos de connivència amb el règim republicà, es podien establir i desenvolupar experiències paral·leles, i, en alguns aspectes, alternatives al model oficial.
En les pàgines del volum que teniu a les mans, Vicent Soler ens narra com el col·legi La Asunción de Nuestra Señora, que es declara continuador de la tasca educativa del seu predecessor Nuestra Señora de la Asunción, és, però, en bona mida, continuador de l’institut republicà, i arribà a ser conegut a Elx com «l’Institut».
Perquè és clar que en el conflicte establert entre ideologia (desig del franquisme de reduir l’accés de totes les llums a l’educació) i benefici per al poble (necessitat de proporcionar estudis de secundària als seus habitants), van triomfar, en aquest cas, els interessos de la població, defensats pel sector dels pares, i pels governants municipals que, malgrat ser franquistes, eren conscients de l’enorme retrocés que significava la desaparició de la possibilitat de cursar el batxillerat a Elx. És per això que decidiren convertir l’Ajuntament en copromotor de l’empresa, juntament amb María Carmen Sainz Ayllón, antiga professora de l’Institut, que seria l’autèntica ànima del projecte.
No fou fàcil reprendre un camí tallat de manera tan sobtada. Calia demanar permís, trobar locals, alumnat... Les penúries i les dificultats sorgien per tot arreu; però una sèrie de coincidències favorables, de caràcter personal, relatades amb agudesa i agilitat per l’autor, conduïren a la posada en marxa del Col·legi en els darrers mesos del mateix any 1939.
Inaugurat el centre, Vicent Soler ens endinsa en el seu dia a dia. I ho fa d’una manera original que permet una doble lectura, alhora independent o paral·lela. Per una banda, es troba el relat basat en documents oficials; per l’altra, escoltem la veu dels protagonistes, gràcies al recurs a les fonts orals.
1.Vicent F. Soler Selva, Institut Nacional de Segona Ensenyança d’Elx (1931-1939), Institut Juan Gil- Albert, Alacant, 2011.
12