Page 14 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

Col·legi l’Assumpció de Nostra Senyora d’Elx (1939-1963)
El fet de ser mixt va afavorir la incorporació de les dones als estudis en uns anys en els quals, si per als homes s’havia dificultat l’accés al batxillerat, en el cas d’elles es considerava fins i tot inadequat, perquè, en paraules de la Sección Femenina, per a les dones «la ciencia doméstica es quizá su bachillerato».
En el Col·legi es practicava, però, l’obligatòria feminització de l’ensenyament, visible en les preceptives assignatures específiques per a les dones (labors, economia domèstica, cuina, puericultura...), que eren impartides per les instructores de la Sección Femenina. Un fet que repercutia en un horari de les alumnes més recarregat que el dels seus companys, la qual cosa els obligava a tindre més hores de classe, i, en definitiva, a tindre més feina.
Amb tot, les estadístiques que l’autor ha elaborat ens mostren una major aplicació d’elles, i l’obtenció de millors puntuacions que els xics, fet que desmunta, en la pràctica, els arguments discriminadors imperants en el nacionalcatolicisme.
I, encara que no foren moltes les que arribaren a cursar estudis superiors (un percentatge bastant més reduït que el masculí, i on predomina les que triaren Farmàcia, una carrera considerada femenina) sí que una quantitat important continuà els estudis, on destaca, de manera majoritària, les que es decidiren pel Magisteri.
Aquest benefici de cara a l’educació de les dones d’Elx no és cap casualitat. Vicent Soler ens relata la que tal vegada és una de les aportacions més interesants del llibre: el caràcter que imprimiren al centre les fundadores i ànimes del col·legi. Foren dues dones educades en el Instituto-Escuela de la Institución Libre de Enseñanza les que estigueren al seu front: la directora, María Carmen Sainz Ayllón, i la professora de Geografia i Història, María Teresa Vega, considerada de manera unànime la millor professora.
Totes dues, amb tarannà oposat, però coincidents en l’ideal d’una educació per a tothom, on calien esforç i entusiasme per a poder formar-se, imprimiren al centre un estil propi. Enfront de l’estil falangista, elles foren continuadores de l’estil institucionista, visible, sobretot, en les alumnes. En elles, la manera de pensar, de treballar, d’enfrontar-se a la vida, seria diferent a la que mostraren les educades en centres regentats bé per ordes religiosos, bé falangistes. Serien unes dones que, gràcies a la formació i les pràctiques d’aquestes dues professores, en bona mida continuarien les conductes autònomes de les seues predecessores de temps republicans.
El centre, doncs, se’ns mostra com un intent de donar continuïtat, en el període més fosc del franquisme (immediata postguerra i els anys
14