Page 13 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

Pròleg
Tot plegat, les pàgines que llegireu estan tenyides d’un caràcter descriptiu i alhora sentimental, apropant-nos amb el cap, però també amb el cor, al coneixement detallat de la seua quotidianitat.
Davant els nostre ulls van succeint-se i prenent vida les condicions d’habitabilitat dels locals, cada vegada més penoses; el material, heretat de l’institut republicà, sempre insuficient; els horaris durs i amb escasses hores per a l’esplai; les mesures utilitzades per a mantenir la disciplina, amb la particularitat d’excloure els càstigs físics tan abundants en aquesta època; la variació dels plans d’estudi i la corresponent modificació de les assignatures impartides, que ens demostra que, més que la legislació, són els mateixos centres o els professors els qui marquen la rutina diària; la preparació i el transcurs de les temudes proves d’Estat, a les quals s’enfrontaven xics i xiques amb autèntica paüra.
Però, malgrat que amb aquests vímets, sembla que el cistell teixit hauria de fer aigües per tots els costats, el record que perdura entre els seus alumnes és sempre positiu. La seua memòria recorda un espai de convivència entre l’alumnat i el professorat, on els aprenentatges assolits resultaren força útils, i els capacitaren per a estudis posteriors, inimaginables per la majoria d’ells sense l’existència del Col·legi.
El professor Soler ens recorda que el gruix dels matriculats era un alumnat de classe mitjana i mitjana-baixa, perquè calia pagar una quantitat important per als minvats sous de la postguerra, fet que allunyava de les possibilitats d’accés els sectors obrers. Així i tot, l’ajut econòmic proporcionat per les beques municipals permetia un fet excepcional: l’assistència d’un 25% aproximadament de classe mitjana-baixa. Els relats dels mateixos alumnes recorden com s’hi havien d’esforçar per a obtenir notes excel·lents i conservar les beques, l’única manera de poder continuar uns estudis pensats, com havia sigut tradicional, per a una elit, malgrat que, enfront d’aquesta, la directora Carmen Sainz reconeixia «un carácter universal que obliga a no cerrar las puertas a nadie».
Perquè cal dir que es tractava d’un centre on la rendibilitat social sempre es va prioritzar enfront de l’econòmica, tret distintiu d’altres centres educatius coetanis on les dolents condicions de les infraestructures estaven marcades per l’afany recaptador dels seus propietaris i no pas per la intencionalitat de mantenir uns preus assequibles a la majoria. L’ideari republicà d’una educació per a tothom se’ns torna a fer present.
Un ideal d’universalitat que obliga, també, a mantenir el caràcter mixt de l’institut original, encara que respectant la preceptiva separació per sexes en espais diferents.
13