Page 267 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

Helia González Beltrán
i era una traducció terrible, molt difícil, allò dels fantasmes que s’apareixien i les boles que saltaven per les botes..., molt difícil. Els vaig dir: «Tenéis que ayudarme, o buscar juntos, porque la traducción es muy difícil»; a la classe següent, em diuen els xics: «No se preocupe, el libro está traducido y en la librería. Podemos trabajar sobre la traducción». Els alumnes van ser molt honestos, com jo ho havia sigut abans en dir-los que no sabia prou anglés. Vaig discutir amb la directora, li vaig dir que el francés el donava dormint, però l’anglés no, l’hauria de treballar molt. A Algèria havia estudiat anglés, havia vist cinema en versió original..., però, caram! Vaig venir d’allí quan tenia catorze anys! En fi, vaig donar el curs amb uns alumnes molt bons.
D’aquell any quasi tots estudiaren Medicina: Pascual Román, els dos germans Martínez Agulló, Pechen, Cayetano Espinosa, i molts més. Recorde que quan operaren ma mare a València, a l’hospital, n’hi havia molts i, en veure’m, exclamaren: «¡Mi profesora!». Encara ara, Pascual Román ens atén molt bé a mi i als meus fills en les visites mèdiques.
Feia classes particulars, fins i tot quan ja tenia un fill que acabava de nàixer. Es feia hora de mamar, interrompia la classe i em posava a alletar el fill, davant de tots aquells xicons, jo tota innocent, sense pensar en res..., pobrets (riu).
Va ser una època molt especial. Com alumna del Col·legi l’Assumpció, puc dir que, si exceptuem les classes de Filosofia, els professors estaven pendents que aprenguérem. Com a professora vaig estar molt bé, potser perquè ho sentia com a vocacional.
En Calvo Sotelo hi havia només una planta i les classes eren molt nombroses. No obstant això, era millor donar classes en el Col·legi l’Assumpció que en les monges o els salesians, aquí tenien fins a 45 alumnes per aula, i més, i volien notes totes les setmanes.
L’edifici del Col·legi l’Assumpció, en la casa del costat de Santa Maria, era un habitatge molt vell, amb una escala ampla d’escalons de marbre desgastats. Les aules estaven totes en una planta.
A mi no em passava pel cap no anar a classe, perquè pensara que hi havia un professor que em tinguera tírria. No recorde haver experimentat res d’això.
Ens hem tornat a veure antics alumnes. Carmen Bouvard és molt donada a ajuntar-nos. A voltes ens hem reunit a Santa Pola. Carmen Bouvard va ser mestra pels col·legis del camp d’Elx. A mi em prestaren els llibres, una alumna que estava en un curs superior al meu. La companya Paula Vázquez, mare de María Teresa Pérez Vázquez, m’ajudava en les classes de Química i Matemàtiques quan vaig fer els cursos lliure.
267