Page 304 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

Col·legi l’Assumpció de Nostra Senyora d’Elx (1939-1963)
de Múrcia. El president del tribunal era don Luciano de la Calzada, era un senyor magnífic, catedràtic d’Història. Quan un superava allò, ja es considerava un senyor. Recorde que el meu pare, després d’aprovar l’examen d’Estat em digué, «ja pots fumar» (riu)..., i em regalà un paquet de Chester, per a celebrar-ho. D’entre tots els companys que ens presentàrem, Víctor Mendiola Santamaría va obtenir premi extraordinari, estigué molt bé. A l’examen d’Estat ens presentàrem uns dotze.
Van ser companys meus..., els diré per orde alfabètic, no sé si me n’oblidaré d’algun (José llig uns fulls dels que diu són apunts de les seues memòries) Ramón Agulló González, Alberto Asencio González, José Boix Bernad, Salvador Ferrández Campos, Salvador Maciá Esquitino, Manuel Martínez Torregrosa, Víctor Mendiola Santamaría..., este era el gran element, Francisco Peiró Alemán, germà de Maria Dolores, Vicente Prats Bernad, José Quiles Parreño, Diego Ripoll Brotons, Juan Manuel Roca de Togores, Manuel Torres Sempere i Manuel Tremiño Sánchez. De les xiques, que recorde, n’hi havia set, María Dolores Bouvard, Margarita Fuster, que hui és sènior de la Universitat Miguel Hernández, María Dolores Hernández, María Dolores Peiró, una grandíssima persona, Carmen Richarte, Rosa Roldán i María Sempere, que crec que també és sènior en la UMH. Entre tots teníem molt bona relació.
En teoria, havíem d’estar separats els xics i les xiques. Les xiques estudiaven en un col·legi que estava al costat del mercat, en un edifici molt gran i prou desgavellat, i els xics en l’edifici que hi havia a tocar de Santa Maria, en el carrer José Revenga, número 3. Però, com que eren poques xiques, a meitat del batxillerat ja estiguérem sempre junts, els xics i les xiques. Allò va ser la glòria beneïda: més amistat, l’ambient era més agradable, en fi, que allò fou una cosa estupenda.
No tinc ni un sol mal record d’aquella època. De veres, l’estudi del batxillerat en el meu poble fou una cosa meravellosa. La meua iaia volia que anara a estudiar als jesuïtes, a Sant Doménec d’Oriola; mon pare digué que per què, total que em vaig quedar a Elx, i me n’alegre moltíssim.
Donya Carmen Sainz Ayllón era la directora del Col·legi, era madrilenya..., crec que al seu marit l’havien mort durant la guerra. La secretària i professora d’Història, donya María Teresa Vega..., ara no recorde el segon cognom, per a mi era la millor, fou formidable, crec que pertanyia a la Institució Lliure d’Ensenyança. Donya María Teresa ens deixà un record meravellós perquè donava la Història d’una forma tan preciosa que ens quedàvem enamorats; moltes voltes li déiem, «señora, siga usted», quan la classe ja havia acabat. Hi havia més gent estupenda, com per exemple..., don
304