Page 305 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

José Rico Irles
Luis Chorro, que després va ser alcalde d’Elx, era professor de Filosofia i ho feia..., amb molta senzillesa, però... en fi, a mi m’agradava molt. Bé hi havia un altre que era molt rabiós, don Julián Andúgar, era un personatge especial, natural de Santomera, havia estat en l’exèrcit de la República i... coix, crec que per una ferida de guerra. Don Julián, professor de Filosofia i de Grec, tenia de bo que, en les seues classes, parlava de tot excepte de la seua assignatura; ens preguntava que ens havia paregut l’última pel·lícula que havíem vist o ens recitava el «Romance de la casada infiel»2 o el de la «Guardia Civil caminera»3..., el 1945, era la glòria beneïda! (riu), en fi, coses d’este tipus. I don José Oliver, que era farmacèutic; don Eloy Espinosa, professor de Dibuix, don Balbino Barceló, professor de Matemàtiques, que era un poc rabiós també. Per rabiós vull dir que si parlava un en classe li llançava l’esborrador de la pissarra al cap (riu); també tinguérem a don Álvaro Garrido, que ens donà Dibuix.
Les classes més pesades, més «ladrillo», eren les del professor de Matemàtiques, les de don Balbino Barceló, a més, esta era de vesprada, de tres a quatre..., era bona persona, però molt seriós. Potser esta era la més pesada. I la classe de Llatí, la veritat és que donya Carmen no era massa..., massa..., didàctica, ens parlava de l’ablatiu en ut i tot això, a mi m’agradava, a pesar de tot. Després em vaig adonar que estes classes de Llatí em van servir per a aprendre bé l’alemany. En fi, de tot tinc un record meravellós.
De la relació entre els professors i els alumnes? No tinc cap mal record, crec que sempre va ser bona. La relació més bé era pròxima.
En fi, en el grup..., sí érem dos destacats, un Víctor Mendiola Santamaría, que aparegué en segon curs. El seu pare era metge a Canàries i vingué a Elx, la seua terra. Víctor Mendiola era molt bo, estudià Medicina a València, poc després d’acabar els estudis va morir d’un tumor cerebral. Em vaig creuar amb una companya seua d’universitat i em digué que el recordava com una gran persona. A Víctor li agradaven més les matemàtiques i a mi el llatí, ens ajuntàvem en ma casa i un feia els exercicis de matemàtiques i l’altre les traduccions de llatí, després ho passàvem a la resta dels companys..., i tots llestos. Si ens equivocàvem nosaltres, ens equivocàvem en bloc (riu). El professor ens deia: «¿Pero que les pasa a ustedes?» En fi, els professors ens tenien més o menys fitxats i no feien massa cas. Però, després, l’examen d’Estat l’aprovà crec que tot el món!
2. Federico García Lorca (1898-1936), Romance de la casada infiel: «Y yo me la llevé al río/ creyendo que era mozuela/ pero tenía marido...».
3. Federico García Lorca, Romance de la Guardia Civil española: «Los caballos negros son./ Las herraduras son negras./ Sobre las capas relucen/ manchas de tinta y de cera./ Tienen, por eso no lloran,/ de plomo las calaveras...».
305