Page 347 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

Jesús Sánchez Pomares
mateix rebedor i per una escala s’accedia a la planta superior, on estaven totes les aules..., a mà dreta estava l’aula que nosaltres anomenàvem «de los bichos», i a l’esquerra hi havia una aula molt gran, l’aula d’estudi. Després hi havia unes quantes aules, xicotetes. L’edifici constava d’una planta baixa i un primer pis. En la planta baixa no hi havia cap aula, però sí un soterrani, on estava prohibit d’anar; una volta un tal Poy ho descobrí..., i baixàrem al soterrani, on trobàrem un bagul, d’on vam traure un sabre que portava escrit que era de la guerra carlista.
Hi ha una anècdota molt bona, que ocorregué en el carreró estret del Col·legi. Al final del carrer tenia la casa una «fulana» que era l’amant del propietari d’una ferreteria; quasi tots el dies, el ferreter, vestit amb el guardapols blau i coix coix, passava per davant del Col·legi. Els estudiants de més edat ja estaven esperant-lo. Un dia, un dels Boix començà a escridassar- lo: «Tio putero!» i s’amagaren, just quan s’abocà a mirar un altre alumne, «el Barracuc», que era de cabell ros, preguntant què passava; el ferreter pujà corrents, mentre cridava: «¡Donde está el rubio!». Amb la directora entrà a l’aula, no veieren «el Barracuc»..., perquè estava amagat davall del banc i entre les meues cames! (riu) Tots els dies féiem alguna empastrada.
Donya Carmen Sainz era molt dolça, molt agradable, però, de dots pedagògiques zero, no sabia ensenyar Llatí. De llatí no en teníem ni idea, tenim un mal record d’ella; ens passava el mateix amb la professora de Ciències Exactes, que en sabia molt, però no sabia ensenyar. En primer curs, de professor de Llatí tinguérem un rector, que havia vingut d’Orà, este sí que ens ensenyà un poc de llatí, era més pedagògic, però durant la resta de cursos ens el donà donya Carmen. Jo tinc molt mal record d’ella, com a professora.
Els estudiants eren fills de persones situades bé econòmicament. Quasi tots eren fills de fabricants, algun venia de fora..., una tal Saura venia d’Almoradí, i era fill d’un fabricant de conserves. Fills d’obrers no n’hi havia cap en el meu grup.
Nosaltres fórem els que inauguràrem el Parc Municipal. Este parc es féu municipal l’any 1941. Hi anàvem, en aquell temps, i jugàvem a bàsquet, eren les primeres cistelles que es posaven; però, sobretot, jugàvem a futbol..., dins del Parc féiem dos porteries. Amb nosaltres estava estudiant Pepe Torres, fill de «el Crevillenter», que tenia una fàbrica de vulcanitzat prop del passeig de l’Estació. Torres havia patit la poliomielitis i portava les cames reforçades amb ferros, jugava de porter i, de colp, sentíem que cridava «Xe! Que m’he desarmat! Veniu a armar-me!». Ens donava una clau anglesa, li ajustàvem els ferros i..., a jugar (riu). Dit siga de pas, tenia molt mala llet, acabaria treballant amb don Luis Fenoll, l’assessor... Anava un curs darrere de mi.
347