Page 346 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

Col·legi l’Assumpció de Nostra Senyora d’Elx (1939-1963)
que no contestava l’alumne, un membre del tribunal, fent-se la bona persona li mostrà una ploma estilogràfica apuntant cap per avall. L’alumne interpretà a la seua manera aquell gest i respongué: «¡Ah, sí, invertidos!» La riota que soltaren els tres membres del tribunal fou monumental..., això ho vaig sentir jo, que estava en primera fila, no m’ho contaren (riu). En fi, així era..., les classes eren fanàtiques a més no poder.
Les classes de Religió totes ens les donà el rector don José Buigues, el de la trampa. Este rector tenia una amant prop del mercat, esta deixava la clau de la casa en la gatera, el rector ficava la mà i... Un dia, a algú se li va acudir de col·locar una trampa de pardalets al costat de la clau, en la gatera. Eixe dia José Buigues, mentre palpava per trobar la clau s’enganxà amb la trampa i començà a cridar... (riu). Este fou el nostre professor que, com que era parent del meu amic Paco Quereda, a ell i a mi ens posava bones notes..., sense saber res; per això no sabia quines eren «las penas del infierno», ni què significava el delicte de «simonía» (riu).
En els set anys només férem un viatge, a Madrid, l’any quaranta- quatre. Li costà a mon pare 150 pessetes. Havíem de portar la cartilla de racionament per a ensenyar-la en la pensió, perquè ens donaren de menjar. Eixíem i compràvem pa de l’estraperlo. El viatge fou molt positiu, el dirigí el farmacèutic don José Oliver, un dels millors professors que he tingut. Ell coneixia molt bé Madrid perquè hi havia estat preparant oposicions a duana. Ens portaren al Museu del Prado, aquí féu de guia donya María Teresa Vega. Encara recorde alguns dels quadros que comentà als alumnes. Esta visita i les classes de donya María Teresa m’impactaren tant que, quan vaig tornar a la capital a estudiar Dret, anava al museu els dissabtes de vesprada, quan era l’entrada lliure.
La directora ens ensenyà a recitar poesies d’Antonio Machado. Però el professorat no exterioritzava en l’aula la ideologia amb la qual simpatitzava. En aquell temps, s’havia de ser molt prudent. Jo em vaig assabentar que existia Miguel Hernández quan ja estava a Madrid, en la facultat. Crec que des de la Direcció no es feia més que l’imprescindible per encaixar de la manera més asèptica possible amb el règim.
En salvar el portal teníem, en primer lloc, el que la madrilenya María Teresa anomenava «el zaguán», després, en travessar un corredor arribaves a un pati. Recorde que la directora ens deia: «Llevad cuidado cuando bajéis al jardín» i, en el jardí, no hi havia ni una flor, ni cap planta. Era tot terra, hi jugàvem al futbol i, si plovia, hi féiem l’Educació Física..., amb la gavardina posada, per indicació del professor Candela, un desastre (riu). En la planta baixa, al fons, estava la casa del conserge, i ja no hi havia res més. Des del
346