Page 353 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

Patricio Vidal Sempere
ens quedàrem en les declinacions i els verbs, tot i que tinguérem set anys d’estudi del llatí! Vull relatar una anècdota relacionada amb l’assignatura FEN. Arribàrem a seté curs, l’últim, i un 90% teníem l’assignatura suspesa i..., si no l’aprovàvem, no podíem fer l’examen d’Estat. Només ens faltava per aprovar esta assignatura. El professor, que s’anomenava Rogelio Buil, ens digué a final de curs que anava a posar un examen, recordant-nos primer què ens ocorreria si no l’aprovàvem, dictà les preguntes i a continuació ens digué: «Tengo que hacer una cosa en la calle, os doy una hora para que hagáis el examen, cuando vuelva, a ver lo que habéis hecho... Hasta luego» (riu); només abandonà l’aula tots agafàrem el llibre i ens ho copiàrem tot. Allò va ser una conya.
De l’Educació Física, l’únic que recorde, dels primers cursos, és que féiem una espècie d’instrucció militar en el pati del Col·legi: un, dos, un, dos... (riu).
El tribunal de l’examen d’Estat estava format per professors de la universitat, no hi havia cap professor del Col·legi.
La Religió, en el Col·legi l’Assumpció, la van impartir seglars, i algun rector. En primer curs vaig tindre el rector de Santa Maria, Vicente Valero; en altres cursos, a Antonio Sánchez Pomares, que era periodista i també a Bartolomé Jiménez Balibrea, que era procurador; per tant, més seglars que rectors.
Els professors de les diverses assignatures no mostraven un discurs ideològic, relacionat amb les consignes de l’època, dins de l’aula..., no, crec que amb explicar el programa ja tenien prou (riu).
Entre els alumnes, els professors eren coneguts pels malnoms, la directora era «la Coixa»; María Teresa «la Cono»; altre l’anomenaven «el Tàpena», altre «el Bomba», este ens donava Ciències.
Els quatre primers cursos del batxillerat, les xiques donaven les classes en el col·legi que hi havia enfront del mercat central..., els xics feien tots els cursos en el col·legi del costat de Santa Maria. A partir de cinqué ja ens ajuntaren tots, xics i xiques.
En parlar de la disciplina en l’aula, hem de tindre en compte que trenta adolescents de catorze, quinze, setze... anys, tenen la sang bullint. La disciplina era la que imposava el professor..., i ningú no la discutia, però els càstigs no tenien cap rellevància. Sí que recorde que, estant en algun dels últims cursos, ens «fugàrem» d’una classe de Matemàtiques, i marxàrem al Parc Municipal; diguérem entre nosaltres que no aniríem perquè el professor era això i allò... Mentre estàvem en el parc hi arribà el conserge i ens va dir que, de part de la directora, si no tornàvem a classe de seguida ens suspenia a
353