Page 91 - La Libreta Gris - La otra crónica de Elche: 2008-2017

Entre 1770 i 1779, segons la documentació consultada, ocupava l’esmentat càrrec a Elx José Benedito y Herrero, un funcionari amb un especial zel en el compliment del seu treball i que ens ha deixat un testimoni de primer ordre de l’enfrontament entre interessos contraposats: d’una banda, la defensa de les rendes que la presa generava per al municipi, representada pel fiscal i; d’una altra, la defensa dels interessos de la propietat privada de l’aigua, representada pels propietaris i pel govern municipal.
Una peculiaritat de les vendes d’aigua doble és que la Junta de Propis i Arbitris només podia vendre l’aigua que retenia el vas del pantà, de manera que les vendes se suspenien no sols pel descens de l’aigua embassada, sinó també si sobrepassava la paret de la presa per a incorporar-se a la que discorria per la rambla. En este cas, tenia la consideració d’aigua viva o senzilla i, per tant, propietat dels particulars. En la seua lluita pels interessos del comú dels veïns, això no podia menys que contrariar el comptador fiscal, que qualifica “de abuso” l’esmentada norma, que els magistrats municipals, a més, havien aconseguit que fóra sancionada per Reial Provisió el 17704, segons el comptador per mitjà de “testigos parciales, paniaguados, devotos y dependientes suyos”. I continua:
“Abuso que llamaron costumbre inmemorial -y ellos mismos avían introduzido-, de no vender el agua propia de la villa, mientras que la que venía al pantano sobrepujaba su pared. Y la tomaban ellos para sí por sus cequias, presas y partidores, dejando correr por la rambla o torrente y arrojando por perdida la que no podían introducir por ellos”5.
Continua denunciant, en el mateix document, José Benedito, que s’havia deixat perdre el pantà des del 17526 “con el malicioso cuidado de los sujetos que tienen la propiedad de las aguas vivas o perennes, pues la venden a más alto precio”. D’una altra banda, recorda
com el duc havia demanat, en connivència amb els propietaris i la magistratura municipal, que es dictara una reial provisió perquè ni l’alcalde major ni el fiscal comptador de propis ni cap altra autoritat pogueren “inquietar” el seu patrimoni ni el dret dels propietaris a aprofitar l’aigua viva corrent per la rambla i l’excedent del pantà quan botava per la presa.
El conflicte s’agreujava l’embassament. Calia, aleshores, obrir la contraporta de desaigüe i fer eixir el fang acumulat. Començava llavors un tira i afluixa entre els propietaris, que denunciaven el perjuí per als camps, i la Junta, que denunciava l’interés d’aquells per impedir el funcionament correcte de la presa per a mantindre alts els preus de l’aigua i afavorir el desaigüe per damunt de la paret.
Com a reflexió final, aprofiten estes línies com una proposta de treball a futurs investigadors del regadiu a Elx, proposta que creiem hauria de centrar la seua atenció en la gestió de les aigües al llarg del temps. Descobrirem, així, una realitat canviant i complexa com també ho és la de la ciutat.
2 Arxiu Històric de la Comunitat de Propietaris de les Aigües de la Séquia Major del Pantà d’Elx, 1777, març, 26 – 1779, novembre, 13. Elx. Expedient instruït per la Junta de Propis i Arbitris sobre procedir a l’obertura de la contraporta del pantà perquè isca el tarquim acumulat amb les avingudes de l’any 1776, sig. 3/11, fol. 14r.
3 En l’Arxiu de la Comunitat de Propietaris es conserva un “Libre de les vendes d’aigua doble de les obres de Senta Maria de la vila de Elig que comensa en lo any 1706” i que arriba fins al 1 743.
4 Vegeu nota 2. L’expedient inclou còpia de la Reial Provisió esmentada.
5 Ibídem.
6 L’11 de novembre del 1751, es va produir una gran avinguda que es va portar per davant diverses edificacions (entre elles el pont de la vila) i que va deixar arruïnat l’estany a causa del fang i el tarquim (Jaén Urbán, 1999: 32).
| El poder de l’aigua |