Page 278 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

Col·legi l’Assumpció de Nostra Senyora d’Elx (1939-1963)
alumne portà pols d’esternudar; la llançà per la classe i començàrem a esternudar, el professor, cada un que esternudava l’expulsava de classe a l’aula d’estudi. Aquí, a la sala d’estudi, estava don Alfredo Rico Albert, que jugà en l’Elx, i en veure que arribàvem més i més, ens preguntà: «¿Pero qué pasa en la clase de francés?», quan li ho contàrem començà a riure. Llevat d’estes coses, el professor Tremiño era molt bona persona. Una altra classe que no ens acabava d’agradar és la que donava don Álvaro Garrido, la Física de quart curs; es basava en un llibre, que crec que conserve encara... Lahiguera crec que n’és l’autor, este llibre l’exigia al peu de la lletra; don Álvaro era baixet, com jo, molt seriós..., imposava. Dels pocs zeros que m’han posat, un ha sigut el seu..., l’altre, en Llatí. Don Álvaro examinava oralment de tot el llibre, cosa que no feia cap altre professor, estos feien trimestrals i per escrit.
Donya Carmen Sainz ens donava classe de Llatí. Patia de mal de cap, i el dia que arribava amb dolor de cap, tenia un mal humor que.... Tenia una cosa molt bona per a ensenyar llatí, que per cert el teníem els set anys del batxillerat, era la seua idea de «las papeletitas: papeletitas de ut, papeletitas de cum...»; l’altre zero me’l va posar ella, vaig fallar en una «papeletita» (riu). A mon germà també li queia fatal, però donya Carmen era molt bona persona. Tenia un fill que s’anomenava Josechu, crec que es féu periodista.
A final de curs es feia un acte en el qual s’acomiadava l’alumnat de l’últim curs i es donava la benvinguda als nous estudiants, els que havien aprovat l’ingrés. L’acte se celebrava en l’Ajuntament, en el saló de plens; el millor alumne del curs llegia un discurs. Aquell any no va voler fer-ho cap de les alumnes que els corresponia, ni Natalia, ni Paula, i..., donya Carmen em digué: «Tú tienes que hacerte cargo», li vaig dir: «¿Pero si soy muy tímido?»; però, insistí: «Tú tienes que salir a hablar». Al final vaig llegir jo el discurs, que es notava que l’havia preparat ella. Tenia expressions com: «de un Cicerón en agraz...» (riu), però tot va eixir molt bé, imposava el saló de l’Ajuntament, ple de pares, professors i alumnes. Acabaren aplaudint, i..., eixies en el periòdic!
La relació entre professors i alumnes era bona, però molt diferent a la d’ara, en l’actualitat parlen molt entre els professors i els alumnes, en aquell temps, no. Donya María Teresa utilitzava molt el mètode socràtic, preguntar; per contra, don Luis feia classes magistrals i no permetia que li preguntaren; al revés que don José Oliver, que sí que permetia que li preguntàrem; don Álvaro Garrido estava entre els que no admetia cap pregunta. Durant un curs de matemàtiques tinguérem a Lostau..., tenia els llavis molt pronunciats (riu), explicava molt bé. Alguns professors eren autoritaris, com don Álvaro o el
278