Page 342 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

Col·legi l’Assumpció de Nostra Senyora d’Elx (1939-1963)
Geografia i Història era extraordinària, estes classes les donava donya María Teresa Vega..., «la tía Cono» l’anomenàvem; les coses difícils les feia fàcils. La professora tenia una formació molt bona, era autoritària, però molt bona persona, et feia aprendre jugant, jugant. Per altra banda, donya Carmen sabia molt, però no sabia ensenyar. La Filosofia ens la impartia Luis Chorro y Juan... Tenia uns cursos aprovats d’abans de la guerra; en casar-se amb la filla de «Bastianet», passà a tindre certa independència econòmica i pogué anar a examinar-se a la Universitat de Múrcia..., s’acabà traient el títol de llicenciat; més que filosofia, don Luis sabia molta literatura..., ens donava les assignatures de Literatura i Filosofia. De Luis Chorro, de tota manera, el que més recorde és l’olor tan bona dels cigarrets Camel (riu).
Pagàvem cada mes, començàrem per 15 pessetes i crec que acabàrem pagant els últims cursos unes 25 o 30, a banda pagàvem una matrícula.
Les pitjors classes, paradoxalment, eren les millors. Teníem un professor de Ciències Naturals, que anomenàvem «el tio Tàpena», don Joaquín Vidal. Este home venia, crec, que d’allà de Segòvia i..., era un introvertit, sabia moltes ciències, però tenia un complexe..., es prestava que es burlaren d’ell. Nosaltres, que érem uns dimonis, li feiem cada passada que... Una que recorde, per exemple, i en la qual vaig participar jo i Paco Aledo —que ha mort fa poc—, fou la que conte ara: al final d’una classe el professor ens digué que al dia següent ens explicaria la botella de Leyden, ens avançà en què consistia el seu fonament: És una botella que es carrega d’electricitat i després si apropem el dit observem una xicoteta descàrrega, fou el principi d’acumular electricitat. En acabar la classe, Aledo i jo ens colàrem al laboratori on estava la botella i estiguérem girant la maneta i carregant quasi durant una hora la botella. Quan començà la classe el professor li donà unes quantes voltes per carregar la botella i li demanà a un alumne de la primera fila que tocara la botella... Com que tots els estudiants estaven avisats del que havíem fet, ningú no volgué tocar; el professor es decidí a fer ell la demostració d’apropar un dit..., rebé tal descàrrega que se li escapà un crit molt gran (riu). Immediatament es tirà mà a la butxaca del pit per a traure la llibreta i el llapis que portava i apuntar les faltes. Aquella classe la donàrem en l’«aula de los bichos», anomenada així per la gran quantitat d’animals dissecats que hi havia en les lleixes. Un dia, un alumne d’un curs superior, Antonio Soriano, li robà la llibreta de les faltes de disciplina, i un dels càstigs que recorde que llegírem deia així «un castigo a Antonio Serrano por decir ’tireu-li el laço’» (riu). Això és perquè per allí apareixia «el Goril·la», un home que era un autèntic goril·la. Veuràs, férem una excursió a Madrid, i la «tía Cono» ens portà al Museu de Ciències
342