Page 343 - Col.legi l'Assumpció de Nostra Senyora d'Elx (1939-1963)

Jesús Sánchez Pomares
Naturals i, davant d’un goril·la de veritat ens digué: «Igual que el señor ese que va por el colegio y os tira piedras... ¿A que es igual?» Deien que dormia en una sepultura... «el Goril·la» i «el Teixior» eren personatges que s’apropaven pel Col·legi, els estudiants els cridàvem i «el Goril·la» responia llançant-nos pedres (riu).
Un altre bon professor fou el de Física i Química, Manuel Balcázar. La relació entre el professor i l’alumne era molt agradable. El que ocorre és que nosaltres érem molt rebels, érem una generació sense controlar, la generació de la guerra, hi havia molts com jo, que arribàrem sense saber llegir ni escriure, molt entremaliats... Havien de tindre una paciència molt gran amb nosaltres, a voltes ho he pensat i em penedisc de les coses que feia, però un és responsable fins a un cert punt; culpable, però amb una responsabilitat atenuada... En els últims cursos teníem moltes hores de «dispensa d’estudi», passàvem a una sala d’estudi, vigilat per una persona que no donava classe en el Col·legi, l’anomenàvem «el tío Macala», venia de Sud-amèrica, tot i que era d’Elx. Nosaltres obríem la porta de la sala d’estudi i cridàvem: «Macala!»; tancàvem i eixíem corrents (riu). Valeriano Vives, Paco Aledo i jo érem els que ho féiem. Un dia m’agafà i em digué que havia de venir tres diumenges a la sala d’estudis, li vaig contestar que no hi havia dret, «¡He dicho que tiene que venir!», em cridà i jo li vaig soltar: «Usted es un canalla». Parlà amb la directora i esta avisà mon pare, que gestionava un taller de troquelat; el pare, després d’escoltar la directora li digué: «Mire usted, si yo soy profesor y un alumno me dice tío canalla, lo primero que hago es pegarle una patada en el culo y tirarlo por el balcón, (riu) así que, haga usted lo que quiera con mi hijo». Igualet que ara..., eixa és la diferència que hi ha. Al final vaig demanar perdó i m’expulsaren una setmana. Amb la resta de professors, els titulars, no ocorregué cap problema, de disciplina. Estàvem tan mal educats, que teníem ganes de festa sempre. Això d’obligar- nos tots els dies, durant l’esplai, a l’ordre del falangista Antonio Serrano, a posar-nos davant del Col·legi i cantar el Cara al sol amb el braç en alt... Després, el dissabte, a confessar, a la força, volgueres o no. Al final quasi tots ens confessàvem amb el rector que deia que el pecat «era como un león rugiente» perquè donava l’absolució més ràpidament. El confessionari del rector del «león rugiente» tenia una cua enorme... (riu). És clar, et deien que si et masturbaves se t’assecava la medul·la, agafaves la tuberculosi... i mories; clar amb tot això estàvem enfadats..., i li ho féiem pagar a algú. Quan ens férem majors, deixàrem de comportar-nos així.
Teníem un llibre de text, el de Geografia i Història, d’Antonio Bermejo de la Rica, el portaven de Madrid... i t’obligaven a comprar-lo; el de
343